La Marcel·la, la
Núria, el Quim i la Laia:
Tres generacions al Parc del Guinardó
Vàrem entrevistar la Núria
i la Marcel·la perquè ens va semblar interessant
la visió d’una família que ha estat vinculada a l’escola durant
tant de temps. I sort que ho vam fer perquè poc després, per raons
de feina, s’han hagut de traslladar fora de Barcelona i han deixat
l’escola. Estem segurs que, com moltes i molts ex-alumnes, guarden
un molt bon record de la nostra escola i la duran sempre al cor.
Des d’aquí una forta abraçada.
Entrevistadora: Quan vàreu
entrar? Núria: Jo vaig entrar el 1973. Llavors l’escolaritat
obligatòria començava a Primer però aquí
també hi havia classe de pàrvuls i podies entrar amb 4 anys. Marcel·la: Jo vaig entrar el 1948, en ple franquisme,
però la nostra escola era un món a part.
Aquí tot es feia en català, tot i que no ens ensenyaven
a escriure’l. Per Nadal fèiem els pastorets i el concert de Santa
Cecília, llavors venien les autoritats i la directora excepcionalment
feia el discurs en castellà. Una altra cosa que sobtava molt llavors
era que no hi haguessin llibres de text. Els
mestres ens explicaven la matèria i havíem de fer resums del que
havíem entès. Complementàvem la informació fent consultes
a la biblioteca de l’escola. En aquella època l’escola
era religiosa, però aquí no teníem la sensació d’una imposició.
Celebràvem el mes de Maria, això sí. A mi m’agradava molt per
les escultures i decoracions florals que fèiem. La nostra escola
també destacava per la importància que es donava a la vessant
artística: música, dibuix i dansa.
Núria: Sí, durant les classes
de dibuix ens posaven música clàssica. Més endavant es va haver
de deixar de fer perquè no hi havia manera que les alumnes callessin!
Entrevistadora: quines serien
les grans diferències respecte d’ara?
Marcel·la: Recordo que sentíem
un gran respecte per l’escola i les mestres... i és que les educadores
ens feien estimar l’escola. A diferència d’altres escoles d’aquella
època, a nosaltres ens tractaven amb respecte i apreníem a respectar
la figura de la mestre. En aquell temps es cuidava molt l’educació
del comportament. Per exemple, a l’hora del pati de seguida que
les mestres sentien un crit venien a cridar-nos l’atenció. Llavors,
pares i escola anaven a la una, els pares no portaven mai la contrària
a les mestres. Hi havia un gran consens respecte del que era correcte
i el que no. Una altra cosa que sobtava era que no hi haguessin
notes –com a mínim fins els 12 anys- a final de curs tenies un
apte o no apte. La nostra escola era completament gratuïta, no
es pagava ni el menjar, ni els llibres , ni materials, ni una
goma, ni un llapis, només pagàvem 7 pessetes per a la Biblioteca.
En teoria era una escola per a gent amb pocs recursos econòmics,
però també hi venien moltes alumnes de famílies acomodades i fins
i tot recordo una alumna que venia des de Sarrià amb el xofer:
hi havia una gran barreja. No recordo que hi hagués cap mena discriminació
en aquest sentit. Totes portàvem la bata del collegi i no podíem
dur cap signe distintiu, ni medalles... Al principi hi havia uns
pocs nens, després va deixar de ser mixta fins els anys 80. L’escola
del Parc del Guinardó era un altre món, quasi idíl·lic
Quan sorties et al cap dels alumnes. No apreníem les lliçons de
memòria. Encara que sí havíem de memoritzar algunes dades però
no era l’únic mètode, a diferència d’altres llocs. Aquí, l’important
era aprendre, no pas els exàmens i encara menys memoritzar com
un lloro. També exercitàvem la memòria ... poemes, cançons, geografia.
Entrevistadora: I l’hora del
migdia?
Marcel·la: Dinàvem tots junts.
A cada taula hi havia 1 alumne de cada curs i alguna mestre. Hi
havia la figura del cap de taula i havíem d’ajudar en algunes
tasques: triar les llenties, eixugar
els coberts, parar taules, tallar el pa...
Núria: En pocs anys les coses
van canviar molt, influenciades pels esdeveniments: la mort de
Franco; la jubilació el 1977 de la directora, una persona molt
estricta, partidària del mètode de la bufetada; l’arribada dels
socialistes a l’Ajuntament de Barcelona. Es va acabar el resar
i el mes de Maria...
Entrevistadora: I ara, quins
serien les diferències entre la nostra escola i les altres?
Núria: Ara potser no hi ha tanta
diferència com abans entre la nostra escola i les altres. La qualitat
de l’ensenyament públic ha millorat molt. Hi ha més recursos.
De totes maneres la nostra escola segueix destacant en alguns
aspectes com ara la importància que es dóna a la música i la plàstica.
La ubicació de l’escola també és excepcional. És un luxe poder
gaudir del bosquet i totes les activitats que a què dóna joc.
Els nens aprenen a estimar la natura. A més a més les mestres
de la nostra escola són molt bones i estan compromeses amb el
projecte de l’escola. Pel que fa al nivell pedagògic, és bastant
estàndard: un any t’agradarà més la tutora i un altre menys. També
tenim bons monitors. Una altra cosa que valoro és que no tenim
llibres. Hi ha escoles on a P3 ja tenen llibres! A vegades alguns
pares no entenen aquest punt, els sembla que la seva nena no fa
prou coses, fins i tot tenen la sensació que fan un pas enrere
(respecte de guarderies on ja aprenien les lletres). La impressió
és que “aquí només es juga, es pinta i no es fa res... ”. Aquesta
és una falsa impressió. Tots els nens i nenes acabaran P5 començant
a llegir i a més a més han pogut desenvolupar la seva vessant
artística, la psicomotricitat i han estat molt més en contacte
amb la natura que altres nens i nenes de Barcelona. Els alumnes
surten ben preparats en relació a les altres escoles, tenen bons
hàbits d’estudi.
Entrevistadora: Bé i quina pega
li trobaries o quin aspecte a millorar?
Núria: A mi em costa molt de
trobar-li pegues a l’escola. Tinc molts bons records i la tinc
molt idealitzada. Potser un defecte seria la verticalitat de l’escola,
el calor que fa a les aules a l’estiu, però també vol dir que
hi ha molta claror a l’hivern...
Entrevistadora: I a la resta
de pares, què ens diries?
Núria: Aquesta és una escola
que afavoreix la participació dels pares. A vegades les mestres
demanen ajuda directament i , en tot cas, quan un s’ofereix sempre
és ben acollit. Els pares i mares han de participar positivament
en el funcionament de l’escola, no per criticar i posar pals a
les rodes. La mentalitat ha de ser de col·laborar, no tant el
criticar. Escola i pares hem de treballar junts i no veure-ho
com dos col·lectius amb interessos enfrontats. Jo també penso
que la qüestió pedagògica és la feina de l’equip docent i que
són bons professionals.
Aquest curs ja no estem a l'escola, hem
marxat a la Seu d'Urgell. L'escola d'ara és gran i també
en plena natura (cavalls, vaques, neu i el Cadí al fons),
per sí hem trobat a faltar el caliu de les mestres, la relació
pares- escola. En Quim agraeix els hàbits d'estudi que
ha adquirit al Parc del Guinardó, la formació
musical i l'artística, ja que veu que el que havia après
ha estat molt enriquidor. La Laia és com si hagués
viscut tota la vida a l'Alt Urgell. Des del primer dia ja es va
fer amiga de tota l'escola. A tots dos se'ls veu feliços
però no obliden el Parc del Guinardó. Quan marxes
de l'escola i coneixes altres maneres de fer és quan valores
encara més el què has deixat enrere.
