ENTREVISTA A JOAN ORÓ: "Els homes hem de ser humils, solidaris i cooperatius" "Venim de pols d'estels i en pols d'estels ens convertirem. Hem de ser humils, ja que la vida ve de molècules molt senzilles. Hem de ser solidaris, ja que tenim un origen comú. Hem de ser cooperatius, ja que des de la Lluna es veu la Terra com un granet perdut en la immensitat de l'espai, on no es distingeixen les fronteres entre els pobles i no es veu, tampoc, el color de la pell". Amb aquesta triple obligació dels humans defineix el professor Joan Oró quin hauria de ser el nostre codi de conducta. Des de la seva casa de Barcelona, el professor fa una breu síntesi del que ha estat el segle que d'aquí a dos anys i mig venç, i dels problemes que ens deixarà pendents de resolució, tot just ara que la nau Pathfinder ha arribat al planeta Mart, projecte en el qual ell va treballar molts anys. - De quina manera definiria el segle xx, a punt ja d'acabar? - El segle xx s'ha caracteritzat pel gran avenç de la ciència. Això ha permès que l'home vencés la força de la gravetat i pogués posar els peus sobre un altre cos celest, que és la Lluna. Des d'allí es veu la Terra com un granet perdut en la immensitat de l'espai, des d'on no es distingeixen les fronteres dels diferents països ni es veu el color de la pell. L'astronauta adquireix una consciència més profunda de les limitacions reals del nostre planeta, arriba a la conclusió de la necessitat d'una consciència col·lectiva basada en l'esperit de cooperació. - Sí, però, aquí, a la Terra, aquest esperit de cooperació ha fallat més d'una vegada durant aquest segle.... -Exactament, i per això, a més del segle dels grans avenços de la ciència i la tecnologia, el xx ha estat, també, el segle de les grans guerres mundials, dels cruels conflictes ètnics i religiosos i dels desastres ecològics. - I d'aquesta dicotomia, quins problemes queden pendents per al segle que ve? - Els problemes pendents els podem englobar en tres grans àrees: els derivats de la salut i la medicina, els del desenvolupament econòmic i el de la justícia social. Pel que fa a la primera gran àrea, hem de constatar que el segle xx ha estat el de l'explosió demogràfica, amb els problemes que ha comportat. La població humana ha crescut unes deu vegades en poc més de cent anys: ha passat dels 700 milions d'habitants el 1875 als 6.000 milions actuals. El problema més greu és que aquest creixement es dóna en els països menys preparats per atendre les necessitats del creixement demogràfic. I quina seria la solució per frenar aquest creixement? Doncs, com es demostra en els països més avançats, la solució radica, en bona part, en l'educació i el desenvolupament econòmic, que indirectament indueix al control racional de la natalitat sense atemptar contra la vida. - Però en el món més desenvolupat, i tot i els avenços de la ciència i la medicina, han rebrotat velles malalties i n'han sortit de noves... - Sí. Les malalties víriques són avui una plaga arreu, tant en els països desenvolupats com en els altres. La velocitat de reproducció de certs virus, com ara el de la sida, és superior a la capacitat de produir vacunes. I en els països desenvolupats, d'altra banda, el tipus de vida que es porta i l'augment de l'esperança de vida dels seus ciutadans han fet créixer les malalties genètiques i degeneratives, tot i els avenços de la medicina i la investigació farmacològica. - Dins la segona gran àrea, el desenvolupament econòmic no ha resolt els desequilibris, i, ben al contrari, de vegades els ha incrementat... - La solució per corregir els desequilibris hauria de venir dels dos móns, del desenvolupat i del menys desenvolupat. El primer té l'obligació moral de prestar ajuda, dins de les seves possibilitats, en els camps de la tècnica i l'educació. I el segon món, el menys desenvolupat, hauria de fer un gran esforç per a desenvolupar-se en tots els àmbits. Tanmateix, no podem oblidar que els països més avançats són els responsables del major desequilibri ambiental, a causa de la manca de control de les contaminacions al seu entorn. El forat de l'ozó a l'estratosfera n'és un clar exemple. - Passem, si li sembla, a la tercera gran àrea, la de la justícia social. Cap on anem, tenint en compte que un dels temes per resoldre encara en moltes parts del món és el mínim respecte als drets humans? - A punt de complir-se els 50 anys de la signatura a l'ONU de la "Declaració Universal dels Drets Humans", que fou fruit de l'anhel de pau i convivència després de la Segona Guerra Mundial, els drets humans només es respecten en els països democràtics moderns, mentre que no passa el mateix en els del tercer món. Fins i tot, en molts punts s'han patit regressions en el seu acompliment, com ara a l'Iran, a Algèria, o a Bòsnia arran de la guerra. Però també voldria remarcar l'esforç que encara s'ha de fer per aconseguir la igualtat home-dona. Els drets de la dona s'aconsegueixen lentament, tal com es va poder constatar en la Conferència Mundial Sobre les Dones celebrada l'any 1995 a Pequín, i on també es van veure les diferències profundes entre els països desenvolupats i els països pobres. Convé que la dona estigui al nivell que li correspon, que se'n faciliti l'educació i que es doni suport als seus drets en tots els àmbits, al mateix nivell que l'home. A la dona se li ha de reconèixer la gran contribució que ha fet al desenvolupament de la humanitat, i la contribució que podria fer envers la pau, gràcies al seu coneixement més directe i la seva participació activa en la formació de la família i en l'educació i l'estima dels fills. - A propòsit de la pau, hi pot haver grans conflictes en els inicis del nou segle? - La pau és l'absència de guerra i violència, i la cultura de la guerra ha marcat tota la civilització, ja que sempre els poderosos han fomentat la guerra per defensar els seus interessos. Durant aquest segle han mort més de 100 milions de persones a causa de les guerres. És veritat que les superpotències s'han aturat davant la por d'un possible holocaust atòmic global, però també és veritat que nombrosos conflictes petits continuen arreu. S'ha d'introduir la cultura de la pau per treballar en la promoció de l'enteniment i la germanor entre tots els ciutadans del món. S'han d'introduir, també, en l'educació estudis per conèixer millor el cos humà i la conducta humana personal i col·lectiva. I, sobretot, hem de ser respectuosos amb els altres: la llei d'or de la conducta humana es basa a tractar els altres com desitjaries que et tractessin a tu mateix. Aquesta llei és la base de l'ètica i la justícia social. - Tanmateix, i ja per acabar, són compatibles aquesta cultura de millora de la conducta humana i l'avenç de la tècnica? -Ho són, i hem de mirar que sempre ho siguin. L'avenç de la tècnica ha donat lloc a la superespecialització, però la tècnica sense cultura no té sentit, i la persona superespecialitzada corre el perill de no tenir una visió integrada de la realitat. És vital que hi hagi pensadors, i que aquests es dediquin a la integració i difusió dels coneixements per fer possible una millor comunicació i comprensió del món al nostre entorn, amb la qual cosa s'evita la deshumanització de la societat "avançada" i de consum. La reflexió inicial del professor Oró sobre la qualitat de les persones té, ara, un complement en una altra reflexió des de la seva talaia privilegiada sobre la qualitat dels països avançats, basada en la recerca científica i tecnològica: "La recerca bàsica i aplicada ens proporciona eficiència i competitivitat. La recerca és la base del progrés. Un país avançat i que tingui visió de futur no es pot permetre el luxe de no fomentar la recerca científica i el desenvolupament tecnològic".• UN CATALÀ UNIVERSAL Joan Oró forma part d'un reduït grup de catalans que han adquirit fama universal. Nascut a Lleida el 1923, el professor es va llicenciar en Ciències Químiques a la Universitat de Barcelona el 1947, i al cap de cinc anys va marxar als Estats Units de Nord-amèrica. Com tots els investigadors d'elit, va haver de travessar l'Atlàntic per poder aprofundir la seva tasca de recerca. Durant més d'una quarantena d'anys, i una vegada obtingut el doctorat en Bioquímica al Baylor College of Medecine, de Houston, va establir-se com a catedràtic a la universitat de la mateixa ciutat, capital de l'estat de Texas, on va desenvolupar un amplíssim currículum de docència i investigació sobre els orígens de la vida, i sobre les possibilitats de vida en altres planetes. Destaquen, per la seva actualitat, les seves hipòtesis sobre l'existència o no de vida al planeta Mart, i també, a Europa, sobre el satèl·lit de Júpiter. Al llarg de la seva experiència nord-americana va exercir en nombroses ocasions com a assessor del govern dels Estats Units per als programes sobre investigació espacial: ha dirigit i ha col·laborat en programes d'investigació de la NASA, l'agència nord-americana de l'espai. Un dels seus primers retorns a casa es va produir a la primeria dels anys setanta, arran dels intents iniciats per diverses autoritats acadèmiques d'aquí per aconseguir la tornada dels "cervells" que havien hagut d'emigrar per poder treballar en la recerca. Una primera i breu tornada la va fer el professor Oró l'any 1971, en què va ser contractat per la Universitat Autònoma de Barcelona, on va fundar l'Institut de Biologia Fonamental. Tanmateix, a causa de les dificultats burocràtiques, va tornar a marxar als Estats Units, amb una bona dosi de desencís. El 1975 va retornar, gràcies al suport de Federico Mayor Zaragoza, el qual va promoure la creació del Centre d'Estudis Avançats de Blanes, del Centre de Biologia Molecular Severo Ochoa, de Madrid, i va organitzar el Simposi Internacional de Bioquímica, com a homenatge al professor Ochoa, i on van participar dotze premis Nobel. D'altra banda, mai no ha deixat d'organitzar simposis científics, a Catalunya i arreu del món, com una part extensiva i divulgadora i, al mateix temps, ha continuat amb l'estudi i el treball. Al principi de la dècada dels vuitanta va poder desenvolupar, finalment, al seu país, un projecte de gestió, gràcies a la seva participació en la primera legislatura del recuperat Parlament de Catalunya, on va obtenir un escó com a cap de files per Lleida de la coalició CiU. El projecte incloïa la participació política i una important activitat científica, ja que l'Estatut atorga a la Generalitat competències exclusives en matèria d'investigació científica i tècnica. Amb aquesta previsió, el Parlament va crear per llei, que el professor va redactar, la Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica (CIRIT) i la Fundació Agrícola Catalana, de la qual va ser el primer director. Una altra vegada el desencís, aquest cop per la lentitud en els traspassos de les competències, va fer que se'n tornés a Houston. "Aquí hi ha unes lluites, uns conflictes, uns problemes que als Estats Units no hi són", va dir per explicar la seva dimissió de les feines parlamentàries catalanes i la nova tornada als Estats Units, alhora que afegia: "Allà hi ha moltes universitats i moltes institucions que patrocinen la recerca, i la gran llibertat que hi ha als Estats Units també afavoreix que els científics tinguin més mitjans i que estiguin més ben tractats per part de la societat. A Espanya tot és més tancat, més rígid. Hem heretat una estructura universitària molt feixuga, napoleònica i centralitzada, que de mica en mica es va agilitzant. Als Estats Units no hi ha cap universitat que es digui autònoma, però totes ho són de veritat". Tot i això, i malgrat les experiències passades, encara va engrescar-se en la contribució de crear, el 1986, la Fundació Catalana per a la Recerca. Malgrat els molts anys d'absència de la seva terra, Joan Oró no ha perdut els seus orígens, la seva identitat dins la seva universalitat. No troba dicotomia entre totes dues condicions: "Conèixer la pròpia identitat dignifica l'home i li dóna una base de consciència que fins i tot el pot fer ser més universal. Sense identitat s'arriba a no tenir ni estimació per la pròpia vida ni per la vida dels altres. Hi ha un aspecte positiu en l'establiment de la identitat d'una persona a un país, però també hi ha l'altre extrem: que la pròpia identitat arribi a fer negar els altres. Però això només pot ser conseqüència de la manca d'identitat". Tant és així que no ha perdut els orígens que reafirma el seu lleidatanisme allà on es trobi, perquè Lleida és la base de la creació política d'Europa. "A l'agost de l'any 1952 -afirma- quan camí de Houston vaig passar per l'ambaixada d'Espanya als Estats Units, vaig tenir una grata sorpresa en llegir un llibret informatiu que deia que a Lleida s'havia determinat el destí d'Europa. Bé, vaig dir-me a mi mateix, qui hagi escrit aquest llibret pot ser un lleidatà que deu exagerar un xic, per no dir que fatxenda. Sigui com sigui, el cert és que mentre era en un país forà, entre l'escepticisme i la possible veritat no vaig deixar mai de sentir-me orgullós de la terra on havia nascut. I així van passar prop de quaranta anys"... "I vet aquí -afegeix- que vivint a Houston, i consultant la secció 'Ilerda' a l'Enciclopèdia Britànica, a més del primer volum de la Història de Lleida de Josep Lladonosa, em trobo amb la confirmació del que havia llegit quaranta anys enrere a Washington sobre la importància històrica de Lleida en relació amb Europa, ja des dels temps prehistòrics. Però de la mateixa manera que Lleida va tenir, ara fa més de dos mil anys, un paper històric en la consolidació d'una bona part del continent europeu sota l'hegemonia romana, crec que també li correspon ara tenir un paper important amb vista al futur. Això ho pot fer gràcies a la fertilitat dels seus camps, a la bellesa dels seus paratges, a la productivitat de la seva agricultura i ramaderia i a la importància de les seves indústries agroalimentàries. També ho pot fer gràcies a la seva situació estratègica com a cruïlla en la comunicació d'Espanya, i de la Terra ferma amb les nacions europees, i al desenvolupament científic, tecnològic, cultural i econòmic de la comarca del Segrià dins el conjunt de les comarques de Catalunya".