|
|
|
|
L’abstracció post pictòrica
S’anomena "Abstracció Post Pictòrica" o també "abstracció
geomètrica" el moviment, sorgit a partir dels anys quaranta, de
tots aquells artistes que influïts per Mondrian i Màlevich fan una
pintura basada en la recerca del "sublim", en la forma i el
color, expressat en formes geomètriques, sense connotacions emotives o
subjectives. Dins aquest moviment es poden diferenciar tendències
diverses.
L’Art Concret:
L’any 1930 , Theo
van Doesburg, havia publicat a
París el "Manifest de l’Art Concret": es tractava de
redefinir l’art abstracte en el sentit que li havien donat Mondrian
i Màlevich:
-
L’art és universal.
-
L’obra d’art ha de ser totalment concebuda i formada per
la ment abans de la seva execució. No ha de tenir res de
les propietats formals de la Natura,ni de la sensualitat,
ni del sentiment.
-
-
La construcció d’un quadre ha de ser simple, i visualment
controlable
-
La tècnica ha de ser mecànica, és a dir, exacta i
anti-impressionista.
-
S’ha de buscar la claredat absoluta.
Amb aquest manifest es volia definir un concepte d’abstracció molt
específic dins de la multitud de tendències de tipus abstracte que es
donaven a París en aquells anys.
Els artistes que es van adherir a aquests principis feien una pintura
de colors purs i plans, de contorns precisos i de formes geomètriques
molt simplificades.
Quan esclatà la Segona Guerra Mundial l’abstracció no havia aconseguit
encara arribar al gran públic. En canvi, durant els anys posteriors a
la guerra, l’abstracció va començar a ser acceptada àmpliament per la
crítica com a forma d’expressió d’una societat lliure i moderna. Al
mateix temps, l’abstracció es fragmentà en una multitud de tendències.
A París, la Galeria Denise René es convertí en el centre de
"l’abstracció geomètrica", moviment en continuïtat amb
l’Art Concret del període anterior. Es va crear un "Salon des
Réalités Nouvelles" per exposar anualment art abstracte, concret
i constructivista.
L’artista més representatiu de la tendència concreta a Europa fou el
pintor suís Max Bill, que intentà recrear la desapareguda escola de la
Bauhaus a Ulm.
Op Art o "Art Òptic":
Durant els anys seixanta, alguns pintors que feien "abstracció
geomètrica" incorporaren elements tècnics i científics que
implicaven l’aplicació de la matemàtica i la informàtica a la creació
artística, en l’anomenat "Op Art" (Art Òptic).L ’art Òptic
es centra en l’estudi de les relacions entre espai i color per tal de
crear un efecte de vibracions en la retina que es perceben com a
moviment. Cal diferenciar-lo de l’Art Cinètic que defineix obres a
les quals s’incorpora algun mecanisme que fa que l’obra en si es
mogui.
Els principals representants del Op Art són Victor Vasarely, Bridget
Riley, Jesús Rafael Soto, Yaacov Agam i Eusebi Sempere
La Pintura Monocroma:
Monocromia vol dir pintar amb un sol color: ho havia experimentat per
primer cop Kàsimir Màlevich
, en un intent de reduir l’expressió
plàstica als seus mínims elements i dotar-la en canvi, d’una màxima
intensitat espiritual.
Durant els anys seixanta sorgí l’anomenat "Grup Zero",
format per un grup d’artistes que feien art geomètric però que es van
anar definint cap un predomini de la monocromia i un cert esperit
irònic que deriva del moviment Dadà:
Ives Klein, Piero Manzoni i Lucio Fontana en són els més representatius.
L’any 1946 Fontana publicà el "Manifest Blanc", amb un
contingut molt proper al Neoplasticisme i al Suprematisme:
|
Presentem la substància, no els accidents. No representem
l’home, ni els altres animals, ni la resta de formes. Perquè
són manifestacions de la natura, mutables en el temps, que
canvien i desapareixen d’acord amb la successió de fenòmens.
Les condicions físiques i psíquiques estan subjectes a la
matèria i a la seva evolució. Ens adrecem a la matèria i a
l’evolució, fonts que generen l’existència.
Prenem l’energia pròpia de la matèria, la seva necessitat
d’ésser i de desenvolupar-se.
Postulem un art lliure de qualsevol artifici estètic.
Practiquem tot allò que l’home té de natural, d’autèntic.
Rebutgem les falsedats estètiques inventades per l’art
especulatiu.
|
Les pintures monocromes poden produir de vegades la sensació de que
algú ens està prenent el pèl, però això és degut a que contemplem
l’obra cercant veure-hi la representació d’alguna cosa -un
objecte, una emoció, un ordre- i la volem valorar segons l’habilitat
de l’artista per aconseguir aquesta representació. Ara bé, les
pintures monocromes exigeixen una valoració que parteixi d’alguns
coneixements de la història de la pintura: només es poden entendre
com a negació d’una manera d’entendre la pintura i com a proposta de
quelcom diferent. Arthur C. Danto ha senyalat que la monocromia
significa un punt final i un inici en la història de la pintura,
el que ell anomenà "el final de l’art", entès,no com el
final de tota producció artística, sinó d’una manera determinada
d’entendre l’art que s’havia iniciat a Europa al final de l’Edat
Mitja.
L’Abstracció Post Pictòrica als EUA
Als EUA tingué una gran repercussió l’arribada d’artistes procedents
de la
Bauhaus alemanya clausurada pels nazis com Josef Albers, i
Laszlo Moholy-Nagy. D’altra banda, l’arribada de Mondrian a Nova
York l’any 1940 també tingué un paper important en la creació
d’una tendència que establia una continuïtat amb els plantejaments
abstractes anteriors. "Abstracció Post Pictòrica" fou el
terme utilitzat pel crític d’art Clement Greenberg per referir-se a
aquest grup d’artistes que feien una pintura clara i definida,
oposada a la dels Expressionistes abstractes, més instintiva i
racional. Ad Reinhardt, Jules Olitsky, Morris Louis, Kenneth Noland,
Frank Stella en són els més representatius.
|
|
|
Imatge: Victor Vasarely, Triond, 1973, acrílic sobre tela, Galeria
Denise René, París.
L’hongarès establert a França, Victor Vasarely (1908-1997), treballava amb sèries
de combinacions de colors i formes geomètriques, utilitzant sovint pintures
reflectants que accentuen el contrast llum/ombra. Aconsegueix crear un efecte
gairebé físic en l’espectador que "veu" un objecte tridimensional
movent-se en l’espai.
|
|
Bridget Riley, Corrent, 1964, 148 x 149 emulsió sobre fusta,
Museu d’Art Modern, Nova York,
Les vibracions per l’efecte de "moiré" creat per la seriació de línies
blanques i negres converteix la contemplació de l’obra en una "experiència
física": no cal un esforç intel·lectual per a comprendre l’obra, ens conformem
amb l’efecte de moviment. Aquesta característica de l’art òptic
|
|
Lucio Fontana, Concepte Espacial, 1965, oli sobre
tela, 65 x 54, col·lecció privada
L’originalitat de l’artista d’origen argentí Lucio Fontana consisteix en el seu
tractament de l’espai mitjançant tècniques no estrictament pictòriques sinó gestuals:
fa talls a la tela blanca, o pintada d’un sol color uniforme, per tal d’obrir-la a un
espai més enllà, que no veiem però que podem imaginar.
|
|
|
Yves Klein, Monocrom IKB3, 1960, olí sobre tela muntat sobre
fusta, 199 x 153, París, Museu Centre Georges Pompidou
El "Blau I .K.B" ( Ives Klein Blue) és un color que el pintor aconseguí a
base de pigments purs, i que a partir del seu descobriment es convertí en l’únic color
utilitzat per l’artista. Klein proclama la necessitat d’un art del silenci i del
buit -l’any 1958 inaugurà una exposició titulada "Le Vide" (El Buit) en què
no hi havia res-. Considerat per alguns com un frau, Klein, no obstant, suggeria una
reflexió sobre la societat de consum i el problema del valor de l’art en aquest
context: Klein va vendre "zones de sensibilització pictòrica immaterial" a
canvi d’or, aquestes "zones" eren uns papers que l’artista cremava en
presència del comprador després de llençar una part de l’or a un riu.
|
|
|
|
|
|
Josef Albers, Homenatge al quadrat: aparició, 1959, oli
sobre masonita, 121 x 121, The Solomon R. Guggenheim Museum
Josef Albers investiga les relacions entre els colors per mostrar el valor
relatiu dels colors i les seves interaccions. En aquest "Homenatge al
quadrat", que repetí amb diverses tonalitats, disposa sempre quatre
quadrats concèntrics que suggereixen una multiplicació infinita seguint un
esquema compositiu basat en una formula geomètrica senzilla, per crear un
efecte visual de profunditat.
|
|
|
|
Diagrama del "Homenatge al quadrat" segons Rudolf Arnheim: El poder del centro, 1984
|
|
|
|
|
|
|
Kenneth Noland, Girasol, 1961, pintura sintètica sobre tela, 239 x 239, Museu
d’Art Modern, , Nova York
|
|
|
|
Ad Reinhardt, Pintura abstracta 1963, Museu d’Art Modern, Nova York.
Reinhardt també practica la monocromia. Les seves pintures negres són
però, més expressives que les de Yves Klein o Fontana, suggereixen misteri
i impenetrabilitat.
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Alexander Calder, Constel·lació Mòbil, 1943, fusta i filferro,
col·lecció privada
Els "mòbils" de Calder són conjunts de peces abstractes pintades en colors
purs i subjectades amb filferro de manera que un mínim desplaçament d’aire les faci
moure.
|
|
Alexander Calder, Vertical i horitzontal, 1948, planxa i filferro
Col·lecció privada
|
|
|
|
