|
La Pintura II és un exemple paradigmàtic del tipus d’obra d’art que en l’actualitat
s’entén com "abstracció pura". L’abstracció ha estat el fenomen pictòric
més característic del s. XX , un segle marcat per dos guerres mundials d’una
capacitat destructiva molt superior a la de qualsevol altra guerra del passat.
El procés que portà cap l’abstracció pura, és a dir cap a la producció de pintures que
no feien cap referència a la realitat visual, coincideix amb l’esclat de la Primera
Guerra Mundial, que va marcar el final del domini francès en les tendències
artístiques modernes. La pintura francesa s’havia centrat en la recerca d’un
nou tipus de realisme, més autèntic, que pogués prescindir dels procediments
clàssics que la pintura figurativa havia emprat des del Renaixement: el Cubisme
havia estat un intent de crear un nou realisme, més absolut. La gran
novetat va ser la idea d’una "pintura pura" que no fos figurativa, i sorgí
durant els anys de la guerra al Països Baixos i a Rússia. Aquesta pintura pura obria
la possibilitat d’una estètica universal, i per tant internacional.
La Primera Guerra Mundial (1914- 1918) es visqué entre els intel·lectuals com una
gran commoció que acabaria amb la vella societat antiquada, i es visqué també, al
menys en els seus inicis, amb un cert optimisme sobre la possibilitat de crear un
món millor. El gran impacte de la Revolució Bolxevic a Rússia reafirmà aquestes
esperances i durant uns anys es pensava -amb terror o amb il·lusió- que la Revolució
podria ser universal. El nou món sorgit d’aquesta commoció necessitaria d’un nou
llenguatge, i aquest nou llenguatge havia de ser més pur, més elevat. D’aquí la
tendència a plantejar-se la necessitat d’eliminar els aspectes més descriptius
i anecdòtics del llenguatge plàstic: descriure allò que veiem no té cap sentit
en un món que canvia ràpidament. És millor intentar cercar allò que en el món
percebem d’essencial, les veritats que no són contingents.
La possibilitat d’una obra d’art no figurativa havia estat defensada en els anys
immediatament anteriors a la guerra (1912- 1913) per Robert Delaunay
i Frantisek Kupka , a França, i per
Vassily Kandinsky
, a Alemanya, però a partir de premisses molt diferents.
Delaunay cercava una "representació" de la llum i el color , prescindint de
l’objecte, i Kandinsky , en aquells anys, investigava la "representació" dels
estats anímics de l’artista (és obvi, deia Mondrian, que si evoquem en l’espectador la
sensació de la llum del sol o de la lluna, per exemple, d’alegria o de pena, o
qualsevol altra sensació determinada, no hem aconseguit establir una bellesa universal,
no som purament abstractes). L’ originalitat de Piet Mondrian consistí en la concepció
d’una pintura que volia ser totalment objectiva, que no representés absolutament res:
que fos tan sols la formulació d’un ordre, d’un sistema de relacions entre formes i
colors. Al contrari que Kandinsky, Mondrian veu l’art com una proposta d’harmonia i
equilibri i no com l’expressió tràgica de l’existència humana; ell pensa que l’home
pot redimir-se a través de la bellesa. El llenguatge estricte de la geometria era el
camí vers una pintura "pura" que faria possible la utopia de claredat i
força, una pintura que es convertiria al cap de pocs anys en el símbol del que
durant el s. XX s’entenia per racionalitat.
|
