|
|
|
|
L’EXPRESSIONISME ABSTRACTE
Anomenen "Expressionisme abstracte" al moviment estilístic que
dominà a Occident en el període 1945-1960. En aquesta anys, i després
d’un llarg debat generat per les obres de les primeres avantguardes del
segle XX, en els cercles artístics l’abstracció comença a imposar-se com
la via més autèntica d’entendre la creació artística. Les condemnes de
l’art abstracte realitzades pels governs totalitaris sorgits a Europa
durant el període d’entreguerres - les persecucions de "l’art
degenerat" dutes a terme pels nazis, o la imposició del "
realisme socialista" a l’URSS - contribuïren, un cop acabada la
Segona Guerra Mundial, a que les democràcies parlamentàries donessin
suport als artistes més avantguardistes. Molts d’aquests artistes
s’havien refugiat als EUA durant la guerra, i molts s’hi van establir
definitivament, d’aquí que l’Expressionisme abstracte sigui considerat
bàsicament un moviment americà.
L’expressionisme abstracte es caracteritza per la continuïtat dels
plantejaments de Kandinsky, amb la inclusió d’elements procedents
del surrealisme com la importància del factor atzar, l’irracionalisme
i el subjectivisme.
El crític d’art Clément Greenberg, que ha estat un dels teòrics més
influents de la segona meitat del s. XX, utilitzà per primer cop aquesta
denominació per referir-se a la pintura que es feia en aquells anys als
Estats Units, país que esdevingué el centre més actiu de la creació
artística -en particular la ciutat de Nova York- quan els centres
europeus quedaren estancats per la crisi posterior a la Segona Guerra
Mundial.
Sota la denominació d’expressionisme abstracte s’inclouen artistes molt
diferents.
Les dos branques més importants de l’Expressionisme abstracte americà són:
|
|
la Pintura d’Acció o "Pintura
Gestual", que inclou un grup d’artistes molt influïts
també per la visió de Picasso: l’art com una lluita de
l’individu contra el món . Philip Guston, Robert Motherwell,
Willem de Kooning, Jackson Pollock, Franz Kline, Mark Tobey
i Sam Francis tenen en comú la pràctica d’una pintura en la
qual el gest automàtic de l’artista, plasmat en una pinzellada
ampla i empastada, és un element bàsic en la construcció de la
imatge, i una estructura compositiva que elimina la distinció
clara entre dibuix i pintura: la pinzellada és alhora contorn
i taca.
|
|
|
Pintura de Camps de Color (Colour
Field Painting) o Pintura de l’Espai defineix l’estil d’un
grup de pintors que són més abstractes que pròpiament
expressionistes, tot i que no renuncien a l’expressió del
seu univers emocional a través de la forma i el color
-Rothko afirmava que les seves pintures estaven "carregades
de sentit": Clyford Still (1904 - 1980), Mark Rothko
(1903 - 1970), Barnett Newman (1905 - 1970) recullen la
influència de Matisse i del cubisme analític, fan
una pintura de taques planes sense cap funció descriptiva, i
exploten el potencial comunicatiu del color quan és aplicat
en grans superfícies, de manera que l’espectador s’ha de
col·locar gairebé "dins" el quadre per a
contemplar-lo.
|
L’INFORMALISME
A Europa L’Expressionisme abstracte s’acostuma a denominar
"Informalisme" i també inclou artistes molt diferents.
Tenen en comú la influència de la filosofia existencialista
(J.-P. Sartre, Albert Camus) amb el seu èmfasi en la soledat
de l’individu, única font de tot valor moral, i en l’angoixa
creada per la càrrega de responsabilitat que genera aquesta
soledat. Es tracta d’una pintura en la que domina el factor
espontani sobre la planificació racional, perquè es considera
que aquesta espontaneïtat reflecteix de manera més sincera la
condició de l’individu. Art informal no és exactament un art
"sense forma" sinó aquell en el qual la forma procedeix
d’una creació espontània, inconscient i imaginativa. D’altra
banda, els pintors informalistes han heretat del collage
cubista, del moviment "Dadà" i del Surrealisme la
tendència a experimentar amb noves tècniques i materials:
aplicació de sorres barrejades amb els pigments, inclusió de
tot tipus d’objectes enganxats a la tela, fins al que de
vegades es difícil esbrinar si es tracta o no de
"pintures" en el sentit estricte .
Wols (Otto Wolfgang Schulze) i Hans Hartung a Alemanya, Jean
Fautrier i Jean Dubuffet 1901-1985 a França, el grup
COBRA -Asger Jorn, Pierre Alechinsky, i Karel Appel als Països
Baixos, Alberto Burri a Itàlia i Joan Josep Tharrats, Manolo
Millares, Rafael Canogar , Antonio Saura i Antoni Tàpies a
Espanya són alguns dels noms més significatius.
|
|
Wilhem de Kooning,Dues dones al camp, 1954, 117,1 x 103,5, oli , esmalt i
carbó sobre tela, Smithsonian Institution, Washington, DC.
De Kooning , d’origen holandès, havia treballat com a pintor de parets durant
els seus primers anys als EUA. Com a artista, conservà la pinzellada tipus
"brotxa", enèrgica i ràpida.
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Alberto Burri, Saco B, 1953, tela de sac i oli, 100 x 86, Roma, col·lecció de
l’autor
Burri , com també ho fa el català Antoni Tàpies, experimenta amb materials
molt senzills com l’arpillera, el cartró, per crear unes obres que semblen
fragments extrets d’una realitat pobra i degrada, contemplats amb la mirada
de l’artista.
|
|
|
|
|
|
