Elements Químics

Ni l'òxid ni el metall es van obtenir amb una puresa acceptable fins al 1950, quan Spedding i els seus col·laboradors van desenvolupar les tècniques de canvi iònic i les tècniques de reducció amb metalls. Una petita quantitat d'impureses poden afectar molt a les seves propietats físiques, per això fins a aquella data no es va poder estudiar bé l'element.

El disprosi és metàl·lic, platejat, no molt tou (es talla amb un ganivet amb dificultat), i condueix bé la calor i l'electricitat.

Massa Atòmica	162,5 uma
Punt de Fusió	1685 K
Punt d'Ebullició	2835 K
Densitat	8550 kg/m³
Potencial Normal de Reducció	- 2,29 V Dy³⁺ \| Dy solució àcida
Conductivitat Tèrmica	10,70 J/m s ºC
Conductivitat Elèctrica	10,0 (mOhm.cm)^-1
Calor Específica	171,38 J/kg ºK
Calor de Fusió	17,2 kJ/mol
Calor de Vaporització	280,0 kJ/mol
Calor d'Atomització	291,0 kJ/mol d'àtoms
Estats d'Oxidació	+2, +3
1a Energia d'Ionització	571,9 kJ/mol
2a Energia d'Ionització	1126 kJ/mol
3a Energia d'Ionització	2200 kJ/mol
Afinitat Electrònica	50 kJ/mol
Radi Atòmic	1,77 Å
Radi Covalent	1,59 Å
Radi Iònic	Dy⁺² = 1,16 Å Dy⁺³ = 0,91 Å
Volum Atòmic	19 cm³/mol
Polaritzabilitat	24,5 Å³
Electronegativitat (Pauling)	1,22

Reacciona ràpidament amb l'oxigen i amb l'aigua. És relativament estable en l'aire a temperatura ambient, i s'ataca fàcilment, donant hidrogen, pels àcids minerals tant diluïts com concentrats.

Les sals de disprosi tenen una susceptibilitat magnètica molt alta i acostumen a ser grogues o groc verdoses.

Les sals més comunes són un clorur (DyCl₃), un nitrat (Dy(NO₃)₃•5H₂O) i un sulfat (Dy₂(SO₄)₃•8H₂O).