havia organitzatL'inventor eslovè va complir amb la seva paraula i reaparegué a la cort de Viena el 1770 per exhibir la seva obra davant l'Emperadriu i altres invitats: un autòmat que jugava als escacs.
L'aparell, per fora, es componia d'una caixa de fusta de 110 cm. de llarg, 65 cm. d'amplada, i 80 cm. d'alçada- de la part posterior de la qual sobresortia un tamboret en el qual s'asseia un ninot d'aparença humana i mida natural vestit amb elegant roba turca i turbant. Completava el conjunt un tauler d'escacs fix al damunt de la taula, proveït d'un joc de peces.
El primer que va fer Kempelen abans de posar-la en funcionament va ser allunyar els espectadors de qualsevol sospita que una persona es trobés amagada dins. Amb aquesta intenció va obrir les portes de la caixa per ensenyar els mecanismes de funcionament de la màquina. Es podia veure en el seu interior gran quantitat d'estris i aparells mecànics similars a engranatges, altres ressorts i peces de ferro. El mateix es podia contemplar, per la part del darrere, en aixecar la capa de la roba del personatge: gran quantitat de peces metàl·liques que ocupaven gairebé la totalitat de la figura. Com que l'aparell reposava damunt de rodetes, Kempelen finalment el va fer girar i el va desplaçar en diverses direccions per la sala, amb la qual cosa va donar per acabat l'examen anatòmic de la màquina.
A continuació, amb una clau, Kempelen va donar corda a la màquina, convidant tot seguit a prendre seient en la part davantera del tauler a qui volgués jugar contra la màquina. Fet això, ell es va retirar de l'escenari i va començar la primera partida.
Davant la sorpresa majúscula dels assistents, quan l'autòmat havia de fer una jugada, aixecava lentament el braç, el dirigia vers la peça que havia de moure, obria els dits, agafava la figura, la posava en una altra casella, i retirava el braç. Tot moviment venia acompanyat de sorolls mecànics des de l'interior de l'aparell. De tant en tant, l'autòmat feia moviments amb el cap o amb els braços en situacions de "xec" o quan l'adversari pretenia fer trampes.
No cal dir que l'efecte que va causar en aquesta presentació a Viena va ser extraordinari. Els invitats van seguir el transcurs de les diverses partides amb alt grau de sobrecolliment i d'emoció. En finalitzar l'acte, l'Emperadriu va felicitar l'inventor per la seva magistral obra i va animar-lo a donar a conèixer el seu invent per arreu del món.
I així fou. Sota la coordinació de Kempelen, i durant molts anys, l'autòmat -també anomenat "turc" per la seva vestimenta- va anar fent representacions per diferents ciutats d'Àustria. Les sessions sempre s'iniciaven amb el procés de presentació descrit anteriorment. El nivell de joc de l'autòmat era excel·lent i rara vegada se'l podia derrotar. L'èxit i l'admiració que despertava per la seva novetat i per les seves magistrals victòries eren tan aclaparadors que molt aviat la fama de l'invent es va difondre per tota Europa. Des del 1780, Kempelen i l'autòmat recorregueren alguns països. Primer ho van fer per diverses ciutats d'Alemanya i Rússia; després per París, Londres i d'altres ciutats angleses. Durant aquells anys, els savis i científics que van tractar de desxifrar el secret que envoltava la màquina no van aconseguir trobar una explicació que es correspongués amb el saber i els coneixements del moment.
En morir Kempelen, el 1804, l'aparell fou
adquirit pel mecànic Johann Maelzel (o Mälzel), inventor del metrònom musical de Beethoven. Amb ell, l'autòmat va continuar donant funcions de gran èxit per Alemanya. Seguiria una gira que el duria a França, Anglaterra i Holanda i, més tard, als Estats Units -entre d'altres ciutats, Boston, Nova York i Washington- i finalment a Cuba i a Colòmbia-.
L'any 1840, pocs anys després de la mort de Maelzel, l'autòmat acabaria el seu periple dipositat en el Chinese Museum -Museu Xinès- de Filadèlfia, als Estats Units, ja fora d'activitat. Allà va restar fins que l'incendi que va devastar aquesta ciutat, el 5 de juliol de 1854, el va destruir per complet.
Una llàstima. Però, realment, ¿quin era el secret que feia funcionar l'autòmat? ¿Com s'explica què en una època sense aparells elèctrics, ni cotxes, ni avions, ni ordinadors, Kempelen havia inventat una màquina capaç de pensar? ¿Qui és capaç de trobar una resposta a tot això?
Doncs bé. Com molts van sospitar des d'un primer moment..... una persona s'hi amagava dins! Oh! Quin desencís! .... però..... ¿Com no es descobria el personatge de l'interior en la comprovació del principi? ¿Qui, com i quan hi entrava?.... ¿Com es feia transcórrer la partida sense veure les jugades que es produïen a la part exterior de la caixa? Efectivament, si ens aturem a pensar una estona hi ha alguns interrogants que fan que això no sigui tan senzill com sembla. Dur a terme aquesta idea, sens dubte, va suposar importants dificultats a l'inventor. Se sap que Kempelen era modest i força moderat amb el ressò del seu invent, potser perquè tampoc esperava arribar tan lluny amb l'autòmat, en cap moment va fer ostentació d'haver realitzat un descobriment avançat al seu temps. Ell sempre havia manifestat que tot i el mèrit de la seva creació, la clau es trobava en l'encert dels mitjans utilitzats per fer-la funcionar i no pas en algun nou element extraordinari o màgic.
Per això, tot i la trampa o el frau de fons, no podem negar a l'inventor els mèrits que el corresponen en la concepció del seu original i atrevidíssim projecte, així com en la seva perfecta realització fins al darrer detall durant molts anys.
En síntesi, l'inventor havia de construir una màquina capaç d'ocultar una persona en el seu interior durant la presentació i, un cop superada aquesta, també havia de permetre tenir coneixement dels moviments que s'anaven produint damunt del tauler. Finalment, calia fer possible que aquesta persona també pogués moure el braç de l'autòmat de manera convenient.
La taula i el propi autòmat estaven dividits en compartiments en bona part ocults per la superposició de miralls i de maquinària inútil. Mentre durava la presentació, la persona de l'interior havia d'estar molt atenta i emplaçar-se en un compartiment o altre i obrint o tancant les falses portes a mida que Kempelen des de fora anava mostrant el contingut de l'interior de la caixa.
Pel que fa al seguiment del joc; un cop tancada novament la caixa, el jugador se situava justament en la part inferior del tauler on n'hi havia un altre d'exactament igual que coincidia amb la posició inferior del primer. Aquí, Kempelen, havia dissenyat un enginyós sistema d'imants molt potents i palanques mitjançant el qual, des de dins, es podia conèixer el moviment que s'havia produït a fora. Amb aquesta finalitat, el conjunt de peces era de ferro molt imantat.
El jugador disposava de la llum d'una espelma o bé d'una llàntia d'oli i d'un tauler petit de viatge per anar reproduint més còmodament la posició que se li mostrava en el sostre. Un cop decidit quin moviment havia de realitzar, i per mitjà d'un també enginyós i precís mecanisme, movia el braç de l'autòmat, agafava la figura i la deixava en la casella corresponent.
Una altra dificultat important girava al voltant de la persona que havia de conduir la partida des de dins. No devia ser gens fàcil trobar, adreçar-se i comunicar-se amb persones de molt alt nivell escaquístic que alhora fossin d'escassa corpulència; això afegit al risc de les indiscrecions per part d'aquests o dels que no van acceptar de fer-ho. També deuria resultar força complicat de dissimular l'arribada i la proximitat del 'jugador' als llocs i sales de representació, encara fora de la caixa, sense aixecar sospites. Van ser diversos els ocupants que van intervenir des de dins. La condició més indispensable era que gaudissin d'un molt alt nivell de joc. Que aquest secret es mantingués per espai d'uns ¡cinquanta anys! és una prova del bon treball de Kempelen, Maelzel i dels 'ocupants' de l'autòmat. La veritat va sortir a la llum al voltant de 1825 com a conseqüència d'un desacord econòmic entre els protagonistes, en aquell moment, de l'autòmat. A resultes d'això, Maelzel va decidir dur-lo a Amèrica, on l'aparell no era gaire conegut.
D'anècdotes n'hi va haver moltes. Una de ben interessant tingué lloc el 1809. L'autòmat coincidí llavors al castell imperial de Schönbrunn, prop de Viena, amb l'Emperador Napoleó I qui, per cert, era un excel·lent jugador d'escacs. Durant la partida que van realitzar ambdós, i per posar a prova les reaccions de la màquina, Napoleó, en diverses ocasions va fer jugades falses o inadmissibles. Al principi l'autòmat agafava la figura mal posada i la restituïa en el seu lloc tot fent un gest indicatiu a l'Emperador que tornés a jugar correctament. Però en comprovar que les jugades il·legals se succeïen, l'autòmat va aixecar airadament el braç com fent veure que volia fer caure totes les peces. Això va fer molta gràcia a l'Emperador Napoleó que ho va celebrar admirat i des d'aquell moment ja no va tornar a fer jugades il·legals. La partida, tot i el molt bon nivell de l'oponent, fou guanyada per l'autòmat. D'autòmats n'hi hauria d'altres ja en la segona meitat del segle XIX, però sense tan d'èxit com el que va tenir el 'Turc' de Kempelen.
El primer aparell capaç de jugar a escacs de manera autònoma va ser obra de l'inventor espanyol Luis Torres Quevedo, l'any 1890, i fou presentat a París el 1914. El seu "autòmat" elèctro-mecànic -sense trampes ni artificis- era capaç de jugar a la perfecció l'acabament de partides de Torre i Rei contra Rei. Les primeres màquines amb capacitat de jugar partides senceres d'escacs apareixerien amb els primers moments de la informàtica, l'any 1946.