La poesia de Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917), trencadora i amb una forta càrrega d'erotisme, va caure com una pedra damunt la bassa d'oli de la poesia catalana de principis dels anys 40, dominada per la correcció noucentista. El llarg sojorn a París, on va tractar literats de primera fila (Camus, Cocteau, Artaud i Octavio Paz, entre d'altres), i la posterior reclusió voluntària a Grifeu (Alt Empordà) el van convertit en un escriptor gairebé marginat. Amb la incorporació a la vida pública del país a partir de 1975 i la difusió de la seva obra a través dels reculls Poemes de l'alquimista (poesia) i Quaderns de l'alquimista (assaig), ha obtingut un ampli reconeixement dins l'univers literari català, com ho demostren els nombrosos guardons amb què ha estat distingit. D'altra banda, la seva admiració i prolongada amistat amb Pablo Picasso han desembocat en una vintena d'assaigs sobre la vida i l'obra del pintor. L'any 2002 es va crear la Fundació Palau, que ell mateix presideix.