Generalitat de Catalunya. Departament d'Ensenyament 	edu365.cat

Comprensió

En el llibre «Tretze tristos tràngols» d'Albert Sánchez-Piñol trobem tretze històries on es combinen l'humor, la fantasia i el sentit comú. En aquesta història que llegiràs, una zebra és perseguida per una lleona. Els consells que li havia donat la seva mare quan era petita seran ara més útils que mai si vol escapar del depredador. Saber-los aplicar pot marcar la frontera entre la mort i la supervivència.

Durant milers i milers d'anys les zebres han transmès la seva saviesa a les seves filles. Cada generació ha perfeccionat l'anterior, les zebres ben ensenyades han prosperat, i s'han reproduït, i per això hi ha milions de zebres a la sabana. Un dia com qualsevol altre, una zebra com qualsevol altra té set. I mentre s'apropa a la bassa recorda la primera lliçó que va aprendre de la seva mare:
Quan beguis, no et refiïs. Els lleons s'amaguen pels voltants dels abeuradors, aprofiten que tens el cap cot i estàs distreta. Sigues prudent: dreça les orelles i gira-les per escoltar el que no pots veure.
La lliçó li salva la vida. D'entre uns matolls de color crema salta un cos de color crema. Una massa felina de músculs i tendons, urpes i ullals, dirigits i coordinats per un instint assassí. Afortunadament és temporada seca. En el moment d'agafar impuls per al gran salt, la bèstia trepitja una branqueta. Amb el petit espetec n'hi ha prou perquè la zebra es giri i fugi.
zebra Per regla general els lleons es cansen aviat. Si pots escapolir-te de la primera embranzida no hauràs de patir gaire.
Per als lleons caçar zebres és una activitat més aviat esportiva i de seguida se n'avorreixen. La zebra s'adona que per desgràcia no la persegueix un lleó. Es una lleona. Les lleones són més perseverants, molt més, perquè en depenen els cadells dels lleons. Fins i tot és possible que la lleona estigui tan desesperada com la zebra. Aquelles quatre potes poderoses no renuncien i li van al darrere, els ullets de la fera clavats en les natges de la zebra.
Aquesta pell nostra tan peculiar, a ratlles blanques i negres, no és un caprici, és una defensa. Fes-la servir! Quan els lleons s'apropin endinsa't en la vegetació més alta que trobis, a contrallum, i quedaran encegats.
A una distància raonable hi ha una concentració d'herbotes, arbres joves i troncs morts que no arriba a la categoria de bosc, però que pot ser útil per camuflar-se. Hi entra, es mou a dreta i esquerra per despistar la lleona. És inútil. Encara no ha sortit de la malesa i ja sap que l'estratagema ha fracassat: ara no veu la lleona, però l'olora, i sap que la lleona també l'olora a ella.
Les zebres som unes escaladores mediocres, però els lleons són penosos. En cas d'emergència, busca l'empara de pedres i rocams.
Quan la zebra surt de la malesa el terreny es torna escabrós. Normalment el defugiria. En aquestes circumstàncies, tira amunt per una elevació granítica. Els cascs ressonen quan trepitgen les roques netes d'herba. La façana és irregular, plena de traus i petits abismes. Amunt, amunt!
La lleona gruny de disgust, odia els espais trencats i verticals. I tanmateix, no s'atura. Salta de pedra en pedra amb un estil de granota. Aquella mirada, obsessivament concentrada en la zebra, ara ha de dividir-se. Primer enfoca la pedra on vol anar a parar, calcula, salta, alça els ulls per localitzar la zebra i torna a buscar la següent superfície. La zebra topa amb un ramat de cabres africanes que s'esvaloten, fugen i la increpen.
Abandona el rocam. Les pedres li han desfet les articulacions. L'aire que respira li crema els pulmons. Les cuixes li tremolen d'angoixa i de fatiga. La seva última esperança és que ara corre per espais oberts i la lleona encara està entretinguda baixant les roques. Això li permet guanyar terreny.
No. Només és un miratge. Quan la bèstia toca terra, accelera i redueix les distàncies a una velocitat prodigiosa. La zebra sap que tot s'acaba, i ho sap perquè mai ha tingut un pensament tan lúcid com el que avui l'assalta: mai s'havia parat a pensar que les zebres han sobreviscut milions d'anys a la sabana, i s'han reproduït, i han prosperat, en efecte. Però els lleons també.
Filla, si estàs desesperada, quan notis l'alè mortal a la cua, no et rendeixis. Juga-t'ho tot. Busca un riu i llança-t'hi de cap. És possible que et devori el cocodril. Però si no ho fas és segur que et matarà el lleó.
Un riu! Un riu! Però on són els rius, a la sabana? N'hi ha molt pocs i duen molt poc cabal. I ves per on, quina sort! Just davant seu li barra el pas un corrent d'aigua. Ni tan sols s'atura per descobrir morros de cocodril. Tant se val. S'hi capbussa. Mou les potes, treu el cap, inhala un oxigen que bull. Avança cap a l'altra banda amb una lentitud desesperant. Quan hi és, el fang brut de la riba fa que llisqui i es torni a submergir. Clava dues peülles al fang, s'hi ancora. Es dóna impuls. No es pot creure que hagi aconseguit sortir.


La zebra ha escalat fins terra ferma. Respira, defallida i atrotinada. Mira enrere i, oh, horror! La lleona fa servir arbres caiguts i la punta de roques mig submergides per creuar el riu a salts, més o menys com quan era al rocam.
És el final. Aquí s'acabaven les lliçons de la mare. Esgotada, no pot córrer més enllà d'un trot penós. Xopa, el pes de l'aigua es converteix en un llast. La lleona gairebé ha franquejat el riu. En un instant serà carronya.
La zebra sent un renill. El pànic la dominava tant que ni havia vist que molt a prop hi havia una congènere. Es mou en la seva direcció per demanar-li auxili, sense esma. Però quina ajuda pot oferir-li una zebra vella, mig coixa i guenya? A més, la zebra vella, coixa i guenya, que també ha vist la lleona, fuig tan de pressa com pot, que no és gaire.
Durant uns moments, sota la capa del sol, en tota la immensa extensió de la sabana, per a la zebra no existeix res més que ella i la zebra coixa, guenya i vella. Corren en paral·lel. Tots dos animals es freguen amb la pell dels flancs. La zebra avança la zebra vella. La supera. Un moment després, el soroll rítmic de les vuit potes és interromput per un esclat de fúria. La zebra no mira enrere. No ho veu, ho sent: la zebra coixa ha caigut, abatuda, i la lleona li clava les mandíbules al coll.
L'esgotament s'ha esvaït en un tres i no res. Ara la zebra s'allunya de la tragèdia fent ziga-zaga i amb uns saltironets de gasela, àgils i amanerats. És feliç, sí. Perquè avui s'ha mort una zebra, però la zebra morta no és ella. L'endemà, davant de les altres zebres, plorarà de llàstima. I serà un plor sincer. Però ella és viva. Viva. I ha après la lliçó suprema de la sabana, que transmetrà a la seva filla.
I aquesta lliçó no té res a veure amb els lleons. Tot el que li cal saber a una zebra per sobreviure a la sabana és que n'hi ha prou de córrer més que una altra zebra.

FONT: Albert Sánchez Piñol, Tretze tristos tràngols