La primera meitat del segle XX està marcada per la guerra (la Gran Guerra, la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial). Aquest fet, que convulsionà tot Europa, coincidí amb un mosaic ric i divers de propostes artístiques.

En alguns casos, aquestes propostes consoliden opcions o tendències anteriors als fets bèl·lics. Així, per exemple, l’esperit revolucionari de les avantguardes desemboca en el surrealisme, moviment aparegut a França el 1924, compromès i implicat amb el seu entorn, que afectà principalment la poesia i la pintura.

Així mateix, la tradició simbolista, sorgida el darrer terç del segle XIX, es reformula en els plantejaments estètics dels creadors postsimbolistes, entre els quals destaquen Paul Valéry, Carles Riba, Konstantino Kavafis, Ezra Pound, Jorge Guillén, Pedro Salinas i Fernando Pessoa, que plantegen una poesia centrada en la investigació i l’experimentació formal, fins al punt que pot derivar cap a la poesia pura, tancada en si mateixa, allunyada de l’exterior.

En altres casos, la creació es conjuga amb profunds coneixements culturals, que impregnen els textos poètics d’un alt grau de complexitat, amb múltiples referències a la tradició literària. Aquest és el cas de Thomas Stearns Eliot, nord-americà, premi Nobel de literatura l’any 1948 (la Bíblia, Dant, Shakespeare o Baudelaire, per citar alguns exemples). La terra gastada (1922), que troba en els mites antics la revelació de l’home modern i Dimecres de cendra (1930) són una reflexió sobre el desencís de l’home contemporani.

Així, doncs, la producció artística i literària de la primera meitat del segle XX es caracteritza per l’heterogeneïtat de propostes d’uns creadors, la biografia dels quals està marcada per la guerra. Alguns hi participaren, com per exemple Rainer Maria Rilke, màxim exponent de la poesia germànica, amb propostes que van des del poema objecte, en el camp de l’avantguarda, fins als Sonets a Orfeu (1923), marcats per un fort sentiment d’enyorança.

D’altres, per raons ideològiques o polítiques, es veieren empesos cap a l’exili, experiència que marcà la seva producció. Carles Riba, que el 1939 marxà a França, n’és un exemple. Instal·lat a Bierville, escrigué una de les seves obres més importants: les Elegies de Bierville (1939-1942), en què es plasma l’experiència traumàtica de l’exili.