Les perspectives dels escriptors catalans després de viure la Guerra Civil no són gaire diferents de la resta dels seus contemporanis.
Davant de la situació de forta repressió de qualsevol ideologia que no s’adaptés al sistema de la dictadura del general Franco, els intel·lectuals catalans van optar per dos camins: l’exili o la clandestinitat.

En aquest període, la poesia catalana manté una forta expressivitat, un to autobiogràfic, i la costant del tema de l’enyorança. La llengua es converteix, alhora, en el símbol d’una pàtria que cal salvar. Després de l’any 1939 i d’una manera progressiva, la literatura catalana s’organitzà en el moviment de l’exili, amb la qual cosa va sobreviure gràcies a petites colònies d’immigrants en diferents països.

Pere Quart és un exemple clar de l’intel·lectual català que lluita per fer sentir la seva veu. Inicia la seva producció abans de la guerra, pren part en la lluita i s’exilia a Santiago de Xile.
La poesia de Pere Quart parteix de l'existència del poeta tot inserint-se en la realitat històrica que li ha tocat viure. El poeta, amb senzillesa, ens presenta la realitat immediata a través d’unes pinzellades d’humor i d’ironia que provoca la reflexió crítica. En tornar a Catalunya (1948), la seva obra adquireix un to més transcendent pel dolor de l’exili, l’enyor i la preocupació per la mort. Obres com Bestiari (1937), Saló de tardor (1947) o Quatre mil morts (1977), exemplifiquen una trajectòria poètica d’un inconformista constant que amplia la seva creació literària al periodisme i a la producció narrativa i teatral.

El poeta més representatiu de la postguerra que connecta la cultura catalana de l’exili amb la que es fa al país és Carles Riba.
Riba és un dels intel·lectuals més complets: humanista, poeta, crític i traductor. La seva producció poètica, que parteix en uns inicis de la recerca de la identitat amb el primer llibre d’Estances (1919), evoluciona, durant el seu període d’exili a França, cap al seu llibre més destacat i complex: les Elegies de Bierville (1943), on expressa l’experiència personal i col·lectiva enllaçant tradició i present. Carles Riba elabora una poesia reflexiva des de l’experiència poètica del simbolisme. En una darrera etapa, Esbós de tres oratoris (1957), la seva obra dóna un gir cap a un to religiós dramàtic més narratiu.

Altres poetes com Clementina Arderiu, Màrius Torres, Agustí Bartra, Xavier Benguerel, Josep Palau i Fabre i Joan Sales van contribuir amb la seva producció a mantenir la veu poètica de tot un poble.