Exiliar-se, sinònim d’allunyar-se, implica marxar d’un poble, una ciutat o un país. Exiliar-se, però, també pot ser una experiència vital que suposa l’aïllament de la realitat més immediata. El primer respon a la denominació d’exili exterior. El segon, a la d’exili interior, situació dels poetes que romangueren al país: un país, però, que els resultava estrany o aliè després de la Guerra Civil. En aquests casos, la poesia es convertí en un territori alternatiu a la realitat en què va primar l’experimentació formal.

Aquest és el cas de J.V. Foix, pròxim als moviments d’avantguarda, que es declarà “investigador en poesia” amb obres com Gertrudis (1927) i KRTU (1932). Durant els anys de clandestinitat de la immediata postguerra, contribuí a organitzar diferents grups al voltant de diverses revistes. Presentà els sonets decasíl·labs d'estil clàssic a Sol, i de dol (1936) amb la intenció d’aconseguir l’equilibri entre la tradició i la modernitat a través d’un llenguatge literari propi que recull la tradició medieval (Ramon Llull i Ausiàs March) i la parla viva catalana.

Però una solitud profunda marcà els anys de la postguerra en la vida de Foix, que va continuar mantenint contacte amb altres escriptors i artistes del moment amb les tertúlies que organitzava a casa seva: Brossa, Tàpies, Tharrats, Cuixart, entre d’altres. Les irreals omegues (1949) i On he deixat les claus?... (1953) exemplifiquen una producció marcada per la Guerra Civil i la necessitat d’arrelament al país.

Salvador Espriu, que inicià la seva obra poètica després de la Guerra Civil, n’és un altre exemple. El dolor causat per la pèrdua de les persones estimades i del món on va viure decanten la seva poesia cap a una reflexió centrada en el tema de la mort i l’episodi agònic en la història de Catalunya. La nostàlgia dels temps passats a Cementiri de Sinera (1946), la preocupació pel destí del seu país i de la llengua a El caminant i el mur (1954), i el ressò popular que adquirí en la lluita contra el franquisme amb La pell de brau (1960), defineixen el caràcter de la seva obra.
El poeta, a través d’un estil concís, utilitza un vocabulari de caràcter simbòlic ple d’elements bíblics o de la mitologia antiga. Espriu és considerat poeta nacional de Catalunya i la seva veu serà popularment difosa gràcies a la interpretació que farà el cantant Raimon dels seus poemes.

L’obra poètica de postguerra d’escriptors com Joan Vinyoli i Gabriel Ferrater s’ha de sumar a les múltiples veus individuals que han contribuït a la construcció d’una veu amb identitat pròpia de la literatura catalana. S’ha de tenir en compte que la poesia ha estat, alhora, un activador cultural arreu dels Països Catalans amb el relleu poètic de generacions posteriors com Vicent Andrés Estellés al País Valencià o Marià Villangómez a les Illes Balears.