|
|||||
|
Posteriorment, el clima cultural de la Il·lustració i el panorama artístic del Neoclassicisme propiciaren també la producció d'aquest gènere literari. En el panorama europeu, cal destacar en aquest sentit l'obra de Gotthold Ephraim Lessing, escriptor alemany, màxim representant de la Il·lustració germànica. Fabeln (1759) és la seva aportació al conreu de la faula. També cal citar Ivan Krylov, un dels escriptors més representatius de la il·lustració russa, que el 1809 publicà el primer recull de textos propis. En llengua castellana conrearen el gènere Tomás de Iriarte, conegut per les seves Fábulas literarias (1782), i Félix María de Samaniego, que escriví Fábulas morales (1781), basades en els models tradicionals de Fedre, Isop i La Fontaine. |
|||||
|
"El
gos lladra els seus somnis", diu el proverbi per fer-nos
reflexionar. Hi ha altres textos que també compleixen aquest
objectiu, les dites populars o les faules, per exemple. Els punts
en comú entre el proverbi i la faula no són una
coincidència. Els orígens d'aquesta es remunten
als textos proverbials 
Els
orígens de la faula es perden, doncs, en els inicis de
la història de la literatura universal.
El
primer exemple de faula grega és el que trobem en Hesíode,
poeta grec del segle VIII aC. Però, sens dubte, és
en Isop en qui es reconeix la figura del fabulista grec per excel·lència.
Li han estat atribuïdes moltes faules i al·legories,
usant figures d'animals, amb una clara intenció moralitzant.
Fedre, fabulista llatí, les utilitzà com a model
per a la seva producció. 
Amb
el pas del temps, l'interès per la faula no minvà.
Al segle XVII sorgeix la gran figura del gènere, 