El Neoclassicisme fou un moviment estètic que s'estengué per Europa i Amèrica durant la segona meitat del segle XVIII. Hi van influir decisivament la realització d'importants descobriments arqueològics a Pompeia i a Herculà, l'aplicació general de les doctrines acadèmiques i la difusió de noves tendències polítiques oposades al principi monàrquic tradicional. Els gèneres típics d'aquest corrent són la tragèdia de tema clàssic, la comèdia de caràcters, la poesia pastoral, la sàtira i la faula didàctica.

Crítica, racionalisme, revaloració d'antigues obres... caracteritzen el moviment, que reverteix a Alemanya sota el signe de l'Aufklärung, en el qual es troben ja els gèrmens del romanticisme. El representant més coherent d'aquesta actitud és Lessing. La seva obra, Hamburgische Dramaturgie, on reuneix les seves crítiques teatrals, influí profundament la literatura alemanya.

Als territoris dels Països Catalans el Neoclassicisme fa una aparició tardana, però l'emergència d'una burgesia activa fa que cap a la darreria del segle el moviment hi sigui bastant viu.
A Menorca, per exemple, s'activà la producció de literatura neoclàssica entorn de la Societat Maonesa i del seu fundador, Joan Ramis i Ramis, autor d'una Ègloga de Tirsis i Filis i de tres admirables peces teatrals: Lucrècia, Arminda i Rosaura o el més constant amor.