|
||||||
|
D’altra banda, renovà el gènere i el convertí
en una gran comèdia humana en què denunciava l'egoisme
hipòcrita, satiritzava la vanitat humana i deplorava la
maldat. El llop i l'anyell La
raó del més fort és sempre la més bona.
Us contaré una faula que
ho abona.
Sorgí un llop famolenc
en busca d’aventuraUn anyell mitigava la seva jove set en el corrent d’una aigua pura. i que la gana atreia per l’indret.
“Com has gosat torbar l’hora en què el llop
s’abeura?”, va dir encès d’ira
el llop:
És el meu deure de castigar semblant temeritat.-Senyor -respon l’anyell-, que Vostra Majestat
el seu furor temperi,
i consideri que jo em desalterava simplement en el corrent,
més de vint passos a distància.
I que, des del meu lloc, no puc torbar
el seu beure ni molt ni poc.
-El torbes -va fer el Llop amb cruel arrogància-i vas dir mal de mi, em consta, l’any passat. - I com, si no era nat?- va contestar l’anyell-.
Si mamo encara.
-Doncs, si no tu, el teu germà
gran.
-No en tinc pas cap. –O algú de molt semblant, que a criticar-me no es repara; ni tu, ni els vostres gossos, ni els pastors del teu clan. I el llop, de qui en diu mal
se’n venja”.
Això dit, se l’enduu camps a través, al fons del bosc, i allà se’l menja sense altra forma de procés.
Jean de La Fontaine, Faules
(Traducció de Xavier Benguerel)
|
||||||
|
