El paó que es planyia a Juno - Animals, però savis

A Juno es planyia un paó:

"Deessa, deia, no és sense raó

si em dolc, si tot en mi murmura
que el do que m’heu donat per la cançó
desplau a tota la Natura;

en tant que el rossinyol, minvada criatura,

té un refilar prou dolç, prou musical,

per ser ell tot sol honor primaveral.”
Juno es va descompondre.

“Ocell gelós, amb ira va respondre,

¿creus que t’escau envejar el rossinyol,
tu que portes al coll un agombol
de sedes matisades on l’arc del cel es nua
i que en obrir, soberg, la cua, als nostres ulls,

els sembla vitrina de joier
de tant que lluu, s’irisa i daura?
Hi ha sota els cels un altre ocell, potser
capaç, com tu, de plaure?

Cada animal no té totes les facultats.
Us hem donat diverses qualitats:
els uns reparteixen la força i el domini;
és l’àguila el coratge, lleugeresa el falcó,

el corb està dotat del vaticini,

de les dissorts futures la cornella és pregó;

de les veus que els vam dar, cap n’hi ha que en rondini;

doncs, calla i no m’obliguis a prendre el determini

de deixar-te plomat si fas el ploricó”.