A la primera meitat del segle XIX s'enceta el període contemporani de la literatura catalana, amb un nou moviment cultural, la Renaixença. Aquest, influenciat pel Romanticisme, que s'afermava a tot Europa, propugna l'afirmació d'una cultura autònoma, mitjançant la qual dignificar l'idioma i edificar una literatura nacional. Ideològicament, la Renaixença es caracteritzà per un estil i una temàtica d'arrel romàntica, uns criteris lingüístics acadèmics o arcaïtzants, i una actitud liberal i moderada que procedia de la seva arrel burgesa.

La projecció de la Renaixença s'aconseguí, amb la restauració el 1859 dels Jocs Florals de Barcelona, els quals comptaren amb el prestigi d'un reconeixement públic notable. Fruit de l'empremta d'aquest certamen, fou la el conjunt d'autors de gran qualitat que es revelaren al darrer terç del segle vinculats als Jocs Florals, en el qual destaquen noms com Jacint Verdaguer o Àngel Guimerà.

A Mallorca, l'entrada dels nous corrents començà cap a 1833 i quallà en la revista La Palma (1840-1841) de Josep M. Quadrado, que afavorí la recuperació de textos antics i establí contactes amb el Principat. La generació posterior, que cursà estudis a Barcelona, es va comprometre amb la Renaixença a través dels Jocs Florals. Marià Aguiló, Josep i Lluís Pons i Gallarza formen part d'aquest grup. Així mateix, el País Valencià, com a la resta de Països Catalans, la Renaixença deixà la seva empremta.

Com a conseqüència de l'impacte del moviment, augmentà la producció de literatura en català. I, alhora, es potencià l'interès per recuperar el patrimoni cultural del país, sent-ne el fons rondallístic una peça clau. El 1853 Manuel Milà i Fontanals publicà un aplec rondallístic: una vintena de narracions de caràcter infantil. Serà, però, Francesc Maspons el primer folklorista que recollirà i estudiarà de manera sistemàtica la rondallística catalana, que aplegà a Lo rondallaire (1871-1885) i a El rondallari català (1909).

Les rondalles mallorquines és la denominació amb què es coneix popularment l'Aplec de Rondalles Mallorquines d'en Jordi des Racó, pseudònim d'Antoni Maria Alcover, que en conté més de quatre-centes, una de les col·leccions més extenses en llengua catalana. El 1932, en morir l'autor, Francesc de Borja Moll en continuà la publicació, redistribuint-les en vint-i-quatre volums i incorporant-n'hi d'altres que no s'hi havien inclòs. A València cal esmentar l'obra d'Enric Valor, que més tardanament realitzà una important tasca en la recollida de rondalles valencianes.