Cupido i Psique
 Endarrera Endavant
 
 

Apuleus. Segle IVApuleu, pensador, narrador i orador llatí que estudià el pensament de Plató, s'interessà per tots els aspectes de la ciència i s'inicià en els misteris religiosos grecoorientals. D'entre les seves obres cal destacar, sobretot, la novel·la històrica Metamorphoseon libri XI o Asinus aureus (Les Metamorfosis o l'Ase d'or) dins la qual anava inclosa la narració Cupido i Psique.



Adolphe-William Bouguerau. L'abducció de Psique. (1895)Hi havia en una ciutat un rei i una reina. Van tenir tres filles, totes tres remarcables per la seva bellesa. Entre les tres, però, destacava la més jove, Psique. Era tan extraordinària la seva bellesa, tan esclatant, que la pobresa del llenguatge humà no era capaç d'expressar-la ni de lloar-la com mereixia. En resum, molts ciutadans i forasters que s'aplegaven en apassionada concurrència atrets per la fama d'aquella visió sublim la veneraven amb mostres d'adoració religiosa talment com si fos la mateixa dea Venus.

Aquest desenfrenat traspàs dels honors cap a una noia mortal encengué vivament els ànims de la Venus autèntica la qual, no podent contenir la indignació, demanà al seu fill, Cupido, que castigués la noia amb un amor ardentíssim per l'home més ínfim de tots.

Mentrestant, Psique atreu les mirades de tothom, les lloances de tothom, però ningú no s'hi acosta com a pretendent amb la intenció de casar-s'hi.

L'infortunat pare, sospitant alguna malvolença dels celestials i tement-ne les ires, consulta l'antiquíssim oracle del déu de Milet demana a la poderosa divinitat noces i marit per a la filla que ningú vol.

Apol·lo li contestà així:

"Col·loca la filla, oh rei, en una roca al cim de la muntanya. No esperis un gendre nascut de nissaga mortal, sinó un monstre terrible, ferotge i viperí que ho desgavella tot amb foc i ferro."

I, en una muntanya abrupta abandonen la noia deixant-la, però la brisa suau del Zèfir, bufant dolçament li féu onejar el volt de les vestidures, n'inflà els plecs, l'aixecà de terra a poc a poc amb alenades tranquil·les se l'endugué pausadament i, deixant-la caure suaument, la reclinà en el si d'una vall, coberta de gespa i de flors.

Psique s'adormí plàcidament. Ja refeta amb un son suficient, s'alçà amb un ànim tranquil. Llavors veié un bosc plantat d'arbres alts, robusts, i una font resplendent d'aigües cristal·lines.

Al bell mig del bosc, prop de la font, hi havia un palau reial. Psique s'adormí i, després, es banyà per alliberar-se del cansament. Tot seguit veié a prop seu una taula semicircular i, interpretà, per com era parada, que era a punt perquè ella pogués refer-se.

Adolphe-William Bouguerau. Evening Mood. (1882)Acabats aquests plaers, l'hora tardana aconsellà Psique de retirar-se a reposar. I, ja entrada la nit, li arribà a les orelles un so bondadós. Llavors, tement per la seva virginitat enmig d'aquella gran solitud, s'espanta, però el marit desconegut ja havia arribat i havia fet Psique la seva esposa. I així anaren les coses durant molt de temps. I, com sol passar per llei natural, l'hàbit assidu li havia anat fent agradosa aquella novetat.

Mentrestant la notícia sobre la sort de Psique s'havia escampat arreu. Quan les germanes grans la conegueren corregueren a ajudar-la. Però les bones intencions ràpidament es transformen en enveja en veure la riquesa enmig de la qual viu la seva germana petita. El marit adverteix Psique: la malvolença les guiarà. Però Psique desoeix els consells del marit. S'escolta els de les germanes, que la convencen perquè el mati.

A la nit, enmig de la seva dissort, Psique se sent arrossegada per sentiments diversos. Agafa la llàntia i la navalla disposada a vèncer el marit. Però, així que li atansa el llum, veu Cupido en persona. Veu la cabellera daurada, amarada d'ambrosia, els flocs de cabells, bellament enredats, que li cobreixen el coll blanc com la llet i les galtes de porpra. Darrere les espatlles, les ales arronsades del déu volador blanquegen amb la brillantor d'una flor, les puntes de les plomes, tendres i delicades, es belluguen tremolosament. Al peu del llit descansen l'arc, el buirac i les sagetes, armes benignes del poderós déu.

Psique, dominada per la curiositat, les examina i en queda meravellada. Treu una sageta del buirac, i, en voler-ne comprovar la finor de la punta es punxa el polze. Així, sense saber-ho, Psique caigué, per ella mateixa en les xarxes de l'Amor.

Llavors, encesa més i més pel desig de Cupido, inclinant-se apassionadament envers ell amb els llavis oberts, es precipità a cobrir-lo de besades sense reserva ni pudor mirant de no interrompre-li el son. Però vet aquí que la llàntia llança del cim de la flama una espurna d'oli roent damunt l'espatlla del déu. En sentir la cremada, féu un salt, i adonant-se immediatament de les intencions de Psique, sense dir un mot, s'allunya volant de les besades i els braços de la infelicíssima muller.

Psique s'aferra amb totes dues mans a la cama dreta del déu quan aquest s'enlairava, com un apèndix d'aquell viatge pels aires, disposada a seguir-lo per les regions dels núvols, fins que, finalment, li mancaren les forces i caigué a terra.

Llavors Cupido li diu:

Adolphe-William Bouguerau. Cupidon. (1875)"Jo, desobeint les ordres de la meva mare, Venus, que havia disposat per tu un home miserable i d'ínfima categoria, vaig fer el contrari i vaig volar cap a tu com a amant. Però ho vaig fer irreflexivament, i et vaig fer la meva muller, perquè tu, ja ho veus, em prenguessis per una bèstia i amb el ferro em tallessis el cap." I en acabar de parlar, es llança amunt amb les ales.

Psique prostrada a terra i contemplant el vol del marit fins on abastava la vista. I, quan la llarga distància féu desaparèixer aquell marit endut pels rems de les ales, ella es precipità daltabaix del marge d'un riu proper. El riu, segurament per respecte al déu, l'envoltà sense fer-li cap mal i s'afanyà a dipositar-la damunt l'herbei de la riba florida.

Un cop recuperada, Psique reprèn el seu viatge per escometre la venjança contra les seves germanes amb una mentida. Els explica que el déu vol casar-se amb elles. Totes dues corren a trobar-lo. Però no aconsegueixen el seu propòsit, ja que es maten en llançar-se des del penya-segat des d'on arribar al palau de Cupido.

Mentre Psique erra pels pobles buscant-lo, Venus, s'assabenta que el seu fill ha patit una cremada, i que jeu al llit; s'enfurisma en conèixer que la causant d'aquesta ferida ha estat Psique.

Camina que caminaràs Psique arriba a les portes de la llar de Venus. Aquesta se li llança damunt, li esquinça els vestits, li arranca els cabells, li sacseja el cap i la colpeja brutalment. La seva voluntat és transformar-la en esclava.

Adolphe-William Bouguerau. El naixement de Venus. (1879)Cupido, amb la cicatriu ja closa, es torna a sentir fort i, no podent suportar més l'absència de la seva estimada Psique, s'esmuny per una finestra altíssima de la cambra on el tenien reclòs; vola veloç per ser al costat de la seva Psique. Demana ajut a Júpiter, perquè li permeti casar-se amb ella. Aquest fa portar la noia al cel per transforma-la en deessa, fent-li veure una copa d'ambrosia, el nèctar dels déus.

Així, Psique es maridà legalment amb Cupido, i, quan arribà el temps, els nasqué una filla, Voluptat.

 
 
Portada   Endarrera
Endavant
 

La bella i la bèstia Prosa