Una vegada un passatger va trobar que se li feia fosc pel camí; prou esperonava el cavall per arribar al poblat a l'hora, però no hi va haver remei: la nit el va aconseguir a la carretera. Galopant, galopant, passa per un indret que hi havia una creu plantada, senyal d'un mort, ell que, per més de pressa que anava, baixa del cavall, s'agenolla i resa un parenostre per l'ànima d'aquell difunt.

Vet aquí, que encara no acaba el parenostre, veu a dalt dels seu cavall un altre cavaller que li diu:

-Mireu, bon home, pel vostre us prenc el cavall una estona; espereu-vos aquí, que de seguida torno.Se'n va el nou cavaller a galop, i l'altre es queda arrupit. No va passar gaire que va sentir el soroll de tiros i encara es va espantar més; però aviat va sentir el patarrap del cavall que tornava. Ell: ¿què serà, què no serà?

Arriba aquell cavaller, baixa del cavall i li diu:

-Ara pugeu a cavall feu via sense por, que els lladres que us esperaven s'han tirat a mi, prenent-me per vós, i ja us tenen per mort. Jo sóc l'ànima del difunt per qui heu resat; i tantes gràcies.

Dient això es va fondre com el fum, el viatjant va seguir son camí amb tota la felicitat.