Els orígens del conte es perden en els inicis de la literatura. Les antigues col·leccions orientals, com ara el Mahabharata, el Panchatantra o Les mil i una nits són dels primers exemples, inclouen relats breus que es caracteritzen per narrar un fet llegendari o fictici, amb la intenció d'entretenir, divertir o moralitzar i estan estretament relacionats amb la faula.

Amb el Decameró de Boccaccio, a la Itàlia del segle XIV, sorgeix una nova idea de conte: relat breu de caràcter realista que es resumeix en una anècdota curta o una història divertida. Aquest nou plantejament, que es propagà per tot Europa, es conreà també en vers, com els Contes de Canterbury de Geoffrey Chaucer.

De la literatura catalana medieval destaquen el Llibre de les bèsties de Ramon Llull i Valter e Griselda (1388), de Bernat Metge.

Amb el romanticisme el món de la meravella es converteix en un aspecte fonamental de l’obra d'Ernst Hoffmann, Edgar A. Poe i Nicolaj V.Gogol.

Al final del segle XIX sorgeix el conte psicològic, base del conte contemporani, amb autors com Anton P. Txékhov i Henry James.