Contistes catalans
  Endarrera
Endavant
 
 

A partir de la segona meitat del segle XX, el conte travessa un període brillant. Per facilitar l’accés del gran públic al gènere, es publiquen diferents antologies: Antologia de contistes catalans (1950) de Joan Triadú, Recull de contes valencians (1958) de Joan Fuster i Recull de contes balears (1956).

Salvador Espriu
Jesús Moncada
Joan Perucho

Des d’aleshores la producció s’ha caracteritzat per l’hetereogeneïtat de tècniques i perspectives. Entre els autors destaquen Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo i Joan Perucho. En el panorama actual, cal esmentar Quim Monzó i Jesús Moncada.

Però, sens dubte, cal fer referència a dos noms essencials per comprendre la represa i posterior evolució del gènere: Pere Calders i Mercè Rodoreda.

Pere Calders

En finalitzar la Guerra Civil, Pere Calders s’exilià a Mèxic, on visqué durant vint-i-tres anys. A l’exili, escrigué algunes de les obres més representatives de la seva contística, part fonamental de la seva obra. Fruit d’aquest període són Cròniques de la veritat oculta o Demà a les tres de la matinada. A la dècada dels anys seixanta, instal·lat novament a Catalunya, publicà Invasió subtil i altres contes i Tot s’aprofita.

L’humor civilitzat i la ironia són característiques bàsiques dels contes de Calders, en els quals es descriu un món de fantasia, absurd i, de vegades, proper al somni, que mostra les influències d’autors com Franz Kafka.

Mercè Rodoreda

Exiliada l'any 1939, Mercè Rodoreda residí des de 1954 a Ginebra, fins al seu retorn a Catalunya, als anys setanta. A l’exili escrigué Vint-i-dos contes, recull realista que evolucionà cap a la creació d’un món mític a La meva Cristina i altres contes a través de situacions evocatives on es fonen la realitat més crua i la fantasia més prodigiosa.

 
Portada   Endarrera
Endavant
 

Tot això són contes! Prosa