Nadal blanc
  Endarrera
Endavant
 
 

Quim Monzó

Fidel a la línia de la provocació, Quim Monzó construeix un conte a partir de la imaginació d'un nen davant del pessebre i les seves figures en el qual fa una reflexió crítica de la societat jugant amb l'ambigüitat entre el món real i el món artificial que s'ha creat a l'entorn dels tòpics del pessebre.

 



Pessebre

També entra dins de la normalitat més absoluta la disposició de l'emperador August, que ordenava que tots els súbdits de l'Imperi Romà s'empadronessin, cadascun al poble o la ciutat d'on fos originària la família. Per això Josep i Maria van agafar el burro i van marxar cap a Betlem. Maria anava sobre l'animal, asseguda de costat, i Josep a peu, estirant les regnes. El que —com les columnes romàniques— tampoc no era gens normal tot allò de la neu. Quan van arribar a Betlem van veure que el poble sencer estava nevat, fins a l'horitzó, damunt del qual campava un cel negre i amb estrelles de cinc i sis puntes, immòbils i com retallades. A Palestina la neu era un fenòmen meteorològic gairebé ignorat. Generacions i generacions de ciutadans naixien i morien sense haver-la conegut, i sense que això els preocupés gens ni mica. I si n'havien sentit a parlar era pels viatgers de països llunyans, que esmentaven fins i tot les muntanyes on al neu és perpètua. Els nadius els escoltaven embaladits, però, així els viatgers acabaven la narració, tornaven a la feina sense que la neu els tragués ni una hora de son. En canvi, ara tot estava nevat: les muntanyes, els carrers, els terrats de les cases, al parada de la castanyera... Era neu en pols, tan de pols que semblava farina.

A causa de l'afluència de gent per empadronar-se, no van trobar cap habitació lliure en tot Betlem. Els habitants no eren gaire acollidors; ni la imatge d'una dona embarassada no els movia a pietat. Per això es van veure forçats a instal·larse en un estable abandonat. Van netejar un racó, a prop d'un bou endormiscat i del burro que duien. Va ser allà que, el 25 de desembre, Maria va donar a llum. Era un nen preciós, saludable i ploraner. Josep el va agafar en braços per netejar-lo. Però Maria va reclamar novament la seva atenció. Estava naixent un segon nen.

(...) L'Alejandro va tornar a alinear els dos bressolets, va contemplar una altra vegada el pessebre i va córrer a cridar a son pare, reputat membre de l'Opus Dei, perquè anés a veure'l. Confiava que el felicitaria pel seu enginy: per comptes de llençar la figureta del nen Jesús de l'antic pessebre (una de les poques que no estaven trencades), l'havia incorporar a les noves, que havien incorporat a les noves, que havien comprat el dia abans a la Fira de Santa Llúcia. No sabia que, aquella nit, el seu enginy li costaria anar a dormir sense sopar.

 

 
 
Portada   Endarrera
Endavant
 

Tot això són contes! Prosa