El Modernisme s'associa amb el desfici individualista, el desig de sinceritat i la insatisfacció subversiva, que coincideixen amb la circumstància social del moviment: la burgesia produeix la seva primera generació d'artistes, fet difícil i traumàtic que produeix la mateixa reacció que s'havia donat en les primeres generacions d'intel·lectuals burgesos de les societats industrials europees. Aquesta nova generació afirmarà la seva vocació en oposició a la pròpia classe. Ara, ser artista és ser professional, no en el sentit de viure de l'art, sinó en el de viure per l'art. La situació d'aquests burgesos que van canviar el taulell familiar per la ploma o el pinzell la retrata Santiago Rusiñol a L'auca del senyor Esteve.

Fins a un cert punt, el sol fet d'escollir l'art o la literatura i no el comerç o la indústria, que constituïen, a més de l'ofici, l'orgull d'aquelles famílies, els revoltava contra la pròpia classe. L'art és, per a ells, passió i rebel·lió. L'artista adopta una actitud de rebuig envers la burgesia i comença a concebre l'art com una activitat superior a les altres activitats humanes i, en conseqüència, a concebre l'artista com un ésser superior, fet que plasmarà en les seves obres a partir de l'enfrontament entre individu i societat. Els sots feréstecs, de Raimon Casellas, és una mostra d'aquest tipus d'obra. La novel·la, publicada el 1901, relata la història de mossèn Llàtzer, que lluita per revitalitzar la pràctica religiosa de la gent dels cingles de Bertí, a l'entorn de Montmany, marcada per la inèrcia i la malícia, que precipita l'acció en un final tràgic. Solitud, obra de Víctor Català, publicada el 1905, és un altre exemple que planteja aquesta temàtica.