Va ser el darrer dia. El darrer dia. El darrer dia.
Duia un vestit blau pàl·lid. Un capell d'ales amples amb tires de vellut negre que li penjaven fins a mitja esquena. El color del vestit i els llaços de vellut és allò que més recordo perquè van ser les últimes coses que vaig veure. Aquell color blau. Blau cel. A vegades a l'estiu, el cel té un blau com el del seu vestit: un blau gris, un blau menjat pel sol. Els dies més ardents de l'estiu. Un blau amarg com les gencianes.
El vestit blau, els seus ulls amb les pupil·les petites i negres com el vellut del llaç, la seva boca -llet i roses-, les seves mans, tot, forma i colors, era un retret, un insult a la seva correcció. "Hi ha amors tristos i amors alegres: el nostre és un amor trist", m'havia dit un dia amb una veu grisa, monòtona, un dia, feia molt de temps. Però em va fer tant de mal que no podia oblidar-ho. "Per què trist?" "Perquè ets un home correcte." Havíem estat vuit dies sense veure'ns perquè jo havia hagut d'acompanyar la meva dona, convalescent, a un poble de muntanya. Un home correcte... Un home que vivia d'un gest d'ella, ple d'emoció per tot allò que fos d'ella, que em vingués d'ella. Un home correcte...
Encara veig la vela del cafè, aquell matí, color de taronja, amb el serrell que el vent feia ondular, els arbustos ran de vorera, el mirall amb l'anunci d'un partit de futbol, i sento la seva veu freda i profunda. "Em caso." Abaixà el cap, i l'ala del capell li cobrí el rostre. Només veia els seus llavis i el mentó, estremit de tant en tant per un tremolor nerviós. I el blau emmetzinat del seu vestit.