Era tan xaruc, xaruc, que, mentre els uns deien que tenia més de noranta anys, d'altres juraven que havia passat dels cent, i no mancava qui fes aposta sobre que en duia a l'esquena més de cent quinze o de cent vint.

Entre els pastors d'aquelles aspres clotades de Montmany, corria la brama fantasiosa que ja havia sigut enterrat una vegada, però que com que era bruixot i tenia part amb el dimoni, i, a més a més, era tan ric, tan ric, que havia fet mans i mànigues per descolgar-se de terra, fins a tornar a eixir del fossar.

Quan, de cent en quaranta, compareixia una festa a la missa matinal que un capellà foraster deia a l'ermita de Puiggraciós, tothom se'l mirava de cua d'ull, amb una mena d'angúnia estranya, que tenia alguna cosa d'enveja i potser fins d'admiració.

-Ves qui en daria dos quartos d'aquest vellot!... -deia un bover, amb estranyesa.

-I tantes dobles com té enterrades! -responia un llenyataire, amb aires d'home enterat.

-Llamp que el toqui! -exclamaven els altres, plens de codícia-. Així se li tornessin escorpins!

Però el cert és que al iaio semblava que no li feien fred ni calor totes aquelles malevolentes i mirades de reüll.

Encorvat pels anys amb el cap cot, igual que si cerqués agulles per terra, passava tot taujà i com qui fa l'orni, a tall d'home refiat que se sent guardades les espatlles per dos gossarros que l'acompanyaven sempre, bo i flairant arreu.

Fos per por dels gossos, fos per por del iaio, la mainada fugia esfereïda cada cop que els veia comparèixer; i només calia cridar "Mireu que ve l'Aleix!" perquè les criatures corressin a arrupir-se sota les faldilles de les mares. Solament s'hi atansava qui es volia fer el valent o per pidolar-li alguna cosa.

-Aleix... ¿me voleu dar un quarto? -feia algun bordegàs.

-Nu, nu -responia el iaio, amb un parlar tot emborbossat, tot fosc.

-I ¿per què no?

-Perquè nu en tinc pus de cortus ju...

-Oi que sí, que en teniu!

-Nuu, nu.

-Bé feu forrolla amb les tòfones...

-Tufunes... Nu en cercu pus.

I com per escórrer el bulto a les preguntes i a la requesta dels pidolaires, el vell girava cua de seguida, deixant tot pensarosos i rumiosos aquells veïns de les quasi desertes fondalades de Montmany, que, d'ençà que estaven sense rector a la parròquia, a tot estirar es veien algun diumenge, reunits per la campana de Puiggraciós. Mentrestant, l'Aleix, amb una lleugeresa que semblava mentida per als seus anys, davallava cap al sot de l'Uyà, traspassava la pineda de la Rovira, seguia el relleu de la cinglera de Bertí, s'endinsava en la boscúria de l'obaga, fins que en arribar al collet de l'Ensulcida, com una serp que es fica al cau, s'esmunyia dintre del casalot mig enrunat de Romaní.