La mare coratge i els seus fills
  Endarrera Endavant
 
 

Cartell de l'obra

Des d’una de les primeres versions de La mare Coratge i els seus fills (1941) de Bertolt Brecht que es va presentar l’any 1973 a Sabadell a càrrec del grup La Palestra, als teatres catalans s’hi ha representat aquesta obra en diverses ocasions. Una de les versions més celebrades de La mare Coratge es va fer al Teatre Nacional de Barcelona, basada en la traducció de Feliu Formosa, durant la temporada 2001-2002.

EL TEXT

La mare Coratge i els seus fills narra la història de l’Anna Fierling -Coratge-, i dels seus tres fills, dos nois i una noia muda. Tots quatre segueixen els exèrcits en una carreta, mentre la mare Coratge ven queviures als soldats. De manera que, com més guerra hi ha i més cruenta, millor li van els negocis. Però, és clar, la mateixa guerra que li aporta beneficis, posa en perill els seus fills. I és que, tal com diu el Sergent, “Si amb la guerra la vida et vols guanyar, alguna cosa bé li has de donar”.



Escena de l'obra(Primavera del 1624. A Dalarna, el capità Oxenstjerna recluta tropes per a la campanya de Polònia. Anna Fierling, coneguda amb el nom de la mare Coratge, veu com se li emporten un fill.

Carretera prop d’una ciutat. Un SERGENT i un RECLUTADOR pelant-se de fred.

EL RECLUTADOR: Com t’ho fas per arreplegar algun soldat en un lloc com aquest? Sergent, més d’un cop em vénen ganes de suïcidar-me. D’aquí al dia dotze haig de presentar quatre companyies al capità, però la gent d’aquests topants és tan descastada que ja ni puc dormir de nit. Si per fi n’enxampo algun i me li arrapo com una paparra; si passo per alt que és estret de pit i té varius, quan el tinc ben entrompat i ell ja ha posat la seva firma, i jo vaig a pagar l’aiguardent, se m’esquitlla. Jo li corro al darrere cap a la porta, perquè m’ensumo alguna cosa i...just! Ja ha fugit com els polls quan et grates. Ja no hi ha paraula d’home, ni lleialtat, ni fe, ni sentit de l’honor. Aquí, sergent, he perdut la confiança en la humanitat.

EL SERGENT: Es nota que fa massa temps que no hi ha hagut cap guerra. D’on els vindria la moral, pregunto? La pau és un pur desgavell, només la guerra genera ordre. En temps de pau, la humanitat creix com vol. Es va malbaratant la gent i el bestiar com si no valguessin res. Tothom endrapa el que li ve de gust, un bon tall de formatge damunt una llesca de pa blanc i encara una penca de cansalada damunt el formatge. Quants xicots joves i bons cavalls té aquesta ciutat d’aquí al davant? No ho sap ningú. No els han comptat mai. He passat per contrades on potser havien passat setanta anys sense guerra. Doncs bé: la gent ja ni tan sols tenien nom, ni es coneixien ells mateixos. Només on hi ha guerra hi ha llistes i registres com cal; les sabates arriben embalades i el blat ensacat; Tant la gent com el bestiar són comptats religiosament i traslladats on més convé. Perquè ja se sap: sense ordre no hi ha guerra!

EL RECLUTADOR: Quanta veritat!

EL SERGENT: Com totes les coses bones, també la guerra, al començament, és prou difícil de fer. Però després, quan ja es troba en plena expansió, és dura i persistent; aleshores a la gent l’espanta tant la pau com als jugadors de daus aturar la partida, perquè els toca pagar el que han perdut. Però en principi, la guerra els espanta. Els ve de nou.

EL RECLUTADOR: Tu, mira, s’acosta una carreta. Dues dones i dos xicots joves. Fes aturar la vella, sergent. Si ara tampoc no en trec res, no m’hi estaré gaire més, aquí, amb aquest ventet d’abril, t’ho ben asseguro.

Se sent una guimbarda. Tirada per dos xicots joves, avança una carreta. A dalt hi van assegudes la mare CORATGE i KATRIN, la seva filla muda.

LA MARE CORATGE: Bon dia, senyor sergent!

EL SERGENT, barrant-los el pas: Bon dia tingueu! Qui sou?

continua

 
 
Portada   Endarrera
Endavant

Compromís en l'absurd Teatre