Des del teatre grec, que presenta una estructura semicircular gairebé perfecta, qualsevol mena d'espai s'ha aprofitat per representar. Al carrer, una plaça amb els actors damunt d'un carro o damunt les escales d'accés a l'església han servit milers de vegades per representar les escenes més variades. Els patis interiors de les cases van donar origen al corral de comedias, una altra estructura gairebé circular en què el públic ocupava no només la platea, sinó també els balcons del voltant, allò que avui anomenaríem llotges.

A poc a poc, a partir del segle XVII, el teatre es va tancant en espais més específics i així neix el teatre a la italiana, en què el públic contempla l'escenari de manera frontal i on la separació entre espai del públic i espai de la representació és molt rígida.

Avui, però, el teatre contemporani ha sobrepassat el marge estret del teatre a la italiana i adapta l'espai en cada cas a la representació que cal fer. Neixen així espectacles en naus o hangars, en fàbriques o edificis en enderroc, en túnels o en estacions abandonades, i neixen també teatres amb espais polivalents que permeten situar l'espai de la representació i el del públic segons el criteri de cada companyia.