Surrealisme

El DADAISME

El precedent immediat del Surrealisme fou el moviment Dadà o Dadaisme.
El terme "Dadà" o Dadaisme no fa referència a un grup determinat d’artistes sinó a un conjunt molt ampli d’activitats relacionades amb el teatre, la literatura, i en general el món de l’art, que van tenir lloc en diferents ciutats durant el període 1916- 1923.

ZURIC, 1916: L’escriptor Hugo Ball inicia el moviment al local anomenat "Cabaret Voltaire", amb Tristan Tzara, Marcel Janco, Jean Arp i Richard Huelsenbeck. Publiquen una revista anomenada "Dadà".

NOVA YORK, 1917: El fotògraf Alfred Stieglitz inicia la publicació de la revista "291" i obre una galeria amb el mateix nom. Col·laboren amb ell Francis Picabia i Marcel Duchamp , pintors francesos emigrats als EUA durant la guerra.

BERLÍN, 1919: Kurt Schwitters exposa per primer cop els seus muntatges que anomena "Merz" (de Commerz). Max Ernst participa en una exposició, realitzada en una cerveseria: el dia de la inauguració una noieta vestida de primera comunió recitava poemes obscens, hi havia una escultura de Max Ernst amb una destral clavada i la invitació a destruir-la, una peixera plena d’aigua tenyida de color vermell amb un despertador al fons, una cabellera flotant i una ma de fusta que en sobresortia. La policia acusà els organitzadors de frau perquè cobraven una entrada per a una exposició on no hi havia cap objecte d’art.

PARÍS,1920: Tristan Tzara es trasllada a aquesta ciutat, i organitza algunes "manifestacions Dadà" que son molt aplaudides pel grup dels surrealistes.

Aquestes activitats respongueren a iniciatives totalment independents, sovint sense cap relació entre elles. Però formen un conjunt perquè tenen alguns punts en comú, el més important dels quals és la revolta explícita i militant contra l’ordre establert de la societat burgesa, revolta que es justificava per la carnisseria provocada amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial: aquesta era la prova, segons els dadaistes, de la corrupció de la societat burgesa. Per aquest motiu els dadaistes consideraven que el món de l’art, i els artistes, havien perdut tot el sentit, calia destruir-los per tal de destruir tota separació entre art i vida quotidiana, entre artista i home del carrer. La manera de fer explícit aquest rebuig contra l’art tradicional consistia en provocar el desconcert i l’escàndol capgirant les expressions artístiques tradicionals. Les manifestacions artístiques dels dadaistes s’estructuraven sempre entorn del factor atzar, únic element legítim de creació. Per exemple, Tristan Tzara donava les següents instruccions a "Per a fer un poema dadaista":

Agafeu un diari
Agafeu unes tisores
Trieu en aquest diari un article que tingui la llargada que compteu donar al vostre poema
Retalleu l’article
Retalleu a continuació amb cura cadascuna de les paraules que formen aquest article i poseu-les dins d’una bossa
Agiteu suaument
Traieu a continuació cada retall un després de l’altre
Copieu conscienciosament en l’ordre en que han deixat la bossa
El poema se us assemblarà.
I heus aquí que sereu un escriptor infinitament original i d’una sensibilitat encisadora, encara que incompresa de la plebs.

Tristan Tzara, "Manifest Dada", Manifestos d’Avantguarda, Antologia

La introducció d’aquests elements, l’atzar, la casualitat, l’imprevist, va fer que el moviment Dadà no fos pura negativitat i destrucció. La tècnica del collage emprada combinant diversos elements a l’atzar generà algunes obres molt interessants.

Jean Arp, Arranjament segons les Lleis de l’Atzar (Collage amb quadrats), 1916- 17, Paper retallat i pintat, 48,5 x 34,6 Museu d’Art Modern, Nova York

Els objectes dadaistes de Jean Arp eren collages amb retalls de paper enganxats a l’atzar o amb peces de fusta retallades i pintades amb colors purs, ensamblades sense cap planificació prèvia: el resultat és un artefacte inclassificable, no és una pintura ni una escultura, ni tampoc exactament un "collage", però té la consistència d’un objecte real.

Més endavant Arp va ser un dels pioners de l’escultura abstracta amb formes biomòrfiques.

Jean Arp, Bosc, 1916, Fustes pintades i retallades, col·lecció Roland Penrose, Nova York

Jean Arp; Estrella, 1939-1960, Marbre, 57 x 52 x 10, col·lecció privada

Kurtz Schwitters, Pintura amb un centre lleuger 1919, collage de paper i olí sobre cartró,

L’obra de Schwitters s’estructura a base d’apilar una gran diversitat d’elements procedents de les escombraries: trossos de fusta, ferro, llana, taps, plomes, bitllets de tramvia, segells, claus, pedres, que constitueixen allò que queda de la nostra existència.

Marcel Duchamp (1887-1968) és el més important dels artistes del moviment Dadà. S’havia donat a conèixer amb el gran èxit que assolí a Nova York, l’any 1913, la seva obra "Nu baixant l’escala" , però les crítiques dels seus amics, els pintors cubistes, el portaren a desinteressar-se de la pintura . Durant els anys 1912-1923 treballà en un projecte nou, a mig camí entre la pintura i l’escultura. L’any 1917 envià a l’Exposició dels artistes Independents de Nova York (organitzada amb l’objectiu que tothom que ho desitgés pogués exposar sense sotmetre’s a una selecció prèvia) una obra titulada "Font", signada amb el pseudònim de R. Mutt: es tractava d’un urinari sense cap alteració, només la signatura. Després de moltes deliberacions, l’obra fou rebutjada, però se sabia que l’autor era Marcel Duchamp, que tenia un gran prestigi com artista d’avantguarda (de fet, formava part del jurat de l’exposició). Aquesta obra tenia els seus precedents en altres objectes que Marcel Duchamp havia anat creant des de l’any 1913: La "Roda de bicicleta" que és una roda posada dreta sobre un tamboret, el "Porta-ampolles" que era un porta-ampolles metàl·lic comprat en un basar, o un "Penjador", que era un penjador de fusta per als abrics. Duchamp anomenà aquests objectes readymades, que vol dir objectes manufacturats, i sempre deixà molt clar que no pretenia que fossin considerats com obres d’art per les seves qualitats estètiques.
Els readymades de Duchamp són l’equivalent del joc de paraules en el surrealisme, són objectes anònims que el gest gratuït de l’artista en escollir-los converteix en obres d’art, al mateix temps que aquest gest dissol la noció d’objecte d’art. Pretenen plantejar la pregunta de quines són les qualitats que ha de tenir una obra d’art per a ser considerada com tal, de quins són els límits entre un objecte banal i una obra d’art. Aquest qüestionament ha passat a ser la pregunta central de l’Art Contemporani: quin és el límit entre l’art i la vida?
L’any 1923 Marcel Duchamp donà a conèixer la seva obra "La Núvia despullada pels seus solters, encara..." coneguda com "El Gran Vidre"

Marcel Duchamp, La núvia despullada pels seus solters, encara... 1915-1923, rèplica de 1965-66, oli, plom, vernís sobre vidre, 277,5 x 175, 9, Tate Gallery, Londres.

És una de les obres més enigmàtiques de la història de l’art, no és una obra per a contemplar sinó per a desxifrar. Es relaciona amb un conjunt d’obres dels artistes dadaistes com Picabia i Max Ernst, que utilitzen reproduccions de màquines per al·ludir a la mecanització i la deshumanització de la vida moderna. Funciona com un aparell, que fins i tot porta unes instruccions a "La Caixa Verda", una col·lecció de documents - fotos, dibuixos i notes manuscrites- produïts al llarg de la seva elaboració. En aquestes notes Duchamp identifica l’obra com una mena de "màquina de l’amor", com una reflexió sobre el que l’home modern ha fet de l‘amor, convertit en erotisme, en una funció mecànica de reproducció, que sempre comporta la frustració. La meitat de dalt del vidre és la zona de la núvia, una mena d’insecte mecànic, que envia senyals als seus solters, a la part de baix. La mena de motlles que pengen a la part de baix del vidre, els "nou motlles màlics" són aquests solters que responen fent girar el molinet que enviarà cap a la núvia un "gas il·luminat" . Duchamp deixà el conjunt "definitivament inacabat".

Marcel Duchamp, Roda de Bicicleta, 1913, roda de metall de 64 cm de diàmetre sobre tamboret de fusta pintat, de 60 cm d’alçada, Museu d’Art Modern, Nova York.

Max Ernst, La Gran roda ortocromàtica que fa l’amor a mida , 1919, frottage amb mina de plom d’elements tipogràfics repassat amb ploma i tinta xinesa, aquarel·la i gouache sobre paper, 36 x 23 París, Museu d’Art Modern Centre Georges Pompidou

Francis Picabia; Núvia del primer ocupant, 1917, tinta i aiguada metal·litzada, 36 x 26, utilitzada com a portada del nº 1 de la revista 391, publicada per Picabia a Barcelona