I avui... què fem de plàstica? Us sona? Sovint ens fem aquesta pregunta, i és que a infantil i primària, a l'hora de preparar les classes, sempre hi ha una assignatura que ens queda coixa, potser perquè ens agrada menys o potser perquè estem menys preparats. La idea que els mestres de plàstica hem de ser artistes sempre ha estat una gran limitació que ha privat molta gent d'introduir-se en aquest camp tan emocionant de manera relaxada. Així doncs, aclarirem unes quantes coses: els mestres de plàstica no cal que siguem artistes perquè mai hem de dibuixar, pintar o modelar davant dels nens. A ells els és molt fàcil copiar les nostres representacions, i en un tres i no res es fan seus uns traços que no els ajuden gens a crear les seves pròpies representacions i cauen ràpidament en l'estereotip. A més, en el cas que fóssim bons dibuixants, pintors o modeladors, aconseguiríem que els nens s'avergonyissin de les seves representacions, es bloquegessin i es neguessin a seguir madurant.

Nosaltres, a l'escola, no hem de crear artistes; només volem aprendre de la seva sensibilitat, dels processos i materials que utilitzen. Diu en Toni Puig a Art i expressió a l'escola que "l'art és la música que fas, el teatre que organitzes, el poema que escrius, l'exposició de brodats que presentes...". I és en aquest sentit que tots som una mica artistes. Hi ha l'art dels genis i l'art del carrer, de l'escola i del centre cultural. L'art sorgeix quan comuniquem la nostra experiència, quan transformem el que ja tenim. L'art és la capacitat de quedar-nos encantats davant d'allò que és bell, és una manera de viure, és una altra sintonia. L'art és, com diu Shiller, "enlairar-se pel damunt del que és real per mantenir-se dins del que és sensible".

Vivim en un medi eminentment visual. Rebem constantment imatges que ens arriben de manera agressiva, sense demanar permís, des dels mitjans de comunicació. Aquestes imatges s'acumulen de forma desordenada en el nostre interior i per poder aprofitar tot allò que tenen de bo i evitar que ens perjudiquin, hem de ser capaços d'organitzar-les amb comentaris, anàlisis i recreacions, i com a mestres hem d'ajudar els alumnes en aquest procés.

I és que el llenguatge visual i plàstic és tan sols un llenguatge més, com el verbal, el matemàtic, el corporal o el musical; i com tot llenguatge, té el seu alfabet i la seva sintaxi, i això sí que els mestres ho hem de conèixer.

El llenguatge visual i plàstic és un llenguatge privilegiat perquè quasi no s'ha d'ensenyar. Els nens pinten cases, arbres, animals i persones; i es fan grans i segueixen fent el mateix. Les seves representacions aniran canviant a mesura que vagin madurant. De fet, els artistes dibuixen, pinten i modelen sobre els mateixos temes. Nosaltres només hem d'ensenyar a mirar cap a fora i cap a dins, hem d'ensenyar a organitzar el desordre de sensacions, emocions i sentiments que hi ha a l'interior dels nostres nens, i la resta vindrà sola.

Amb la reforma educativa no sols ha canviat el nom de l'assignatura; abans era una matèria purament tècnica, de procediments i ara, el nou currículum l'ha dotada sàviament de la base conceptual que tanta falta li feia. La mà només és una eina, és la ment la que mana. Si el cap ho té clar, la mà va sola, no hi ha ningú que la pari.

La classe de plàstica és en moltes ocasions un lloc on s'improvisa, on els mestres pintem si ens agrada pintar i dibuixem si el que ens agrada és dibuixar. A vegades fem treballs manuals i sovint anem buscant propostes que apliquem, com receptes de cuina. És com si a la classe de matemàtiques sols suméssim, com si a la classe de llenguatge només féssim dictats, com si ens passéssim la classe d'educació física fent tombarelles... La classe d'educació visual i plàstica, com totes les altres, ha de proposar uns treballs que facin progressar, que no es repeteixin, que no avorreixin i que converteixin els nens i nenes en autèntics creadors.

Però, què és la creativitat? N'hem parlat tant que ja no sabem a què ens referim. A vegades la relacionem amb la imaginació, la fantasia o la originalitat, però crear és molt més que tot això. Crear és donar resposta innovadora a un problema, és un procediment essencial en la ciència i en l'art. Quan la creativitat aconsegueix alguna cosa que provoca emoció a l'espectador, l'anomenem art, i quan produeix coneixement, l'anomenem ciència.

No acceptarem els dibuixos estereotipats, aquells que s'aprenen un dia i després només es repeteixen. Aquests dibuixos, encara que estiguin ben fets, són una solució fàcil que estalvia als nens haver de pensar i no els aporta res en la maduració artística i creativa.

Hi ha nens que sempre saben el que volen expressar, sempre hi estan disposats i no els falten idees. D'altres, en canvi, són incapaços de concretar una imatge, i el dibuix i la pintura els comencen a fer por. A aquests nens no els hem de donar solucions fàcils, hem de conversar amb ells per ajudar-los a organitzar les seves sensacions, sentiments i vivències.

Aprendrem tots plegats a observar, per guardar dins nostre la major quantitat d'imatges possibles. Parlarem de les formes, dels colors, de les mides, de les sensacions que ens produeixen, de les coses que ens suggereixen... I sobretot, ajudarem a verbalitzar el que percebem amb els cinc sentits. Comentarem, compararem i analitzarem.

A la classe d'educació visual i plàstica s'utilitzen molts materials, i mantenir l'ordre és, cada dia, motiu de conflicte; però ja sabem que qui manté ordenat el lloc que habita, ajuda a ordenar la ment. D'aquesta manera, presentarem una classe visualment ordenada i la mantindrem així entre tots, costi el que costi.

L'educació visual i plàstica respecta totalment el pensament divergent. Davant d'una mateixa proposta, material, tècniques i utensilis, aconsegueix resultats diferents, i aquest tipus d'aprenentatge ens ajuda a respectar les nostres diferències, a veure-les positives i enriquidores, a entendre que lluny de separar-nos ens uneixen i complementen.

Recordem que també a la classe d'educació visual i plàstica hem d'aconseguir formar nens i nenes íntegres, sans, sense inhibicions, capaços d'aportar solucions creatives a la societat. I nosaltres, els mestres i les mestres, hem de confiar en ells perquè s'hi atreveixin i experimentin, els hem de fer costat perquè només si s'equivoquen una vegada i una altra, sabran trobar el seu camí.