Un hurra per l’àvia Marcel·lina! Hip, hip, hurra!

Oh la la! L’àvia Marcel·lina és una “canya”! Quan jo sigui una àvia i tingui néts, vull viatjar tant com ella. Res de quedar-se a casa fent mitja, mon dieu! Quin avorriment! És clar que l’àvia Marcel·lina viatja per qüestions de feina, i a mi treballar no... com ho diria? No m’omple. És que jo he nascut per ser lliure com un colomí (mira, ara me’n menjaria un) i veure món! Però a part d’aquest little, little detall, l’àvia Marcel·lina és, per mi, un tros de dona.

És emprenedora, dinàmica, activa i divertida. Però el millor de tot no és res d’això. El que més m’agrada és que olora els sentiments del seu nét d’una hora lluny i sap fer-lo feliç amb una miqueta d’imaginació. De vegades passa que les persones que tenim lluny les podem sentir molt a prop, oi? Prou que ho sap, l’àvia Marcel·lina! I no deixarà pas que el seu nét la trobi a faltar. Bravo, Marcel·lina, bravo!