Tornar a l’escola després de les vacances sempre és un bon tràngol, oi? I més si un dels nous companys de classe, en Llovet, és un fatxenda que se les dóna de qui sap què. D’entrada, jo ja li hauria clavat un bon mastegot. Però, és clar, ja m’ho diu la meva mare que no es pot anar així per la vida, i més quan no coneixes les persones a fons. I és que darrere del posat de suficiència d’aquest noi s’amaga un enigma familiar que fa pudor de socarrim… I que en Miquei i els seus amics s’encarregaran d’investigar. No saben on es fiquen, els pobrets! Tot comença com un joc, però aniran tan a fons que fins i tot posaran en perill les seves pròpies vides. Bufa!

“–Benvinguts, nois! Em dic Miquel Llompart, però els amics em coneixen pel malnom de Miquei…

Un dels nois oferí, també, la seva mà de seguida i amb una veueta un bon xic tímida digué:

–Jo em dic Jordi Mas…

L’altre, però, aquell que tenia l’aspecte més elegant, es mirà en Miquei de cap a peus i, arronsant les espatlles, va dir:

–No cal que t’escarrassis...

En Miquei no comprenia…:

–Què vols dir?
–Que ja tindrem tot el curs per coneixe’ns, per desgràcia.”

La colla dels deu, pàg. 16.

Fa bona pinta, oi?

Autor: Joaquim Carbó
Títol: La colla dels deu
Il·lustrador: Isidre Monés
Editorial: La Galera, col·lecció: Grumets, 5
Barcelona, 2002
ISBN: 84-246-8105-3