 |
“El
mar brama.
S’ha
fet fosc com un vespre.
L’Àngela
encén el llum. El vent, que es cola per les escletxes,
fa gronxar la bombeta del sostre, d’aquí d’allà.
Comença a tronar...
Dina
tota sola perquè el Tom no vindrà fins que la
tempesta s’hagi calmat; ha fet gallina rostida, avui,
i patates. El Tom durà pa i xai, potser, i formatge.
Ja
trona sense parar. Els llamps cauen al mar. Està acostumada
a les tempestes, però mai no n’havia vist cap
de tan forta.
De
cop, una claror blanquíssima omple la casa i un soroll
eixordador sacseja l’illot, les parets tremolen, cauen
els pots de la cuina, cataclinc-cataclonc, i el quadre de
l’àngel també cau.
S’apaga
el llum.
S’obre
la porta de bat a bat.
|
L’Àngela,
espantada, corre a tancar-la, que gairebé no pot, i
passa el forrellat, hi posa una cadira, encén una espelma
i no sap què fer perquè mai no havia vist una
tempesta així.
La
ràdio no va. Llegirà.
Agafa
el Tolkien, que tant li agrada, mentre fa temps perquè
arribi la motora. Però el vent que passa per les escletxes
li apaga l’espelma una vegada i una altra i no la deixa
llegir.
Es
fica al llit i abraça el Baldiri ben fort.
Per
fi es posa a ploure.
No
para en tota la nit.
L’endemà,
la pluja encara pica els vidres i el vent, a ratxes fortíssimes,
fa anar els porticons d’aquí d’allà,
i obre les finestres i enfila les onades illot amunt, com
si volgués arribar a la casa i endur-se-la mar endins.
I
quan, cansada de sentir els porticons que peten, l’Àngela
vol sortir a travar-los, el Baldiri li estira el jersei amb
força, no la deixa passar, l’hi estripa i tot,
perquè té por que, a l’Àngela,
no se l’endugui el vent.
I
el temporal no es calma, encara, fins l’endemà
passat.
Dos
dies sencers de temporal.”
Temporal
a l’illot Negre,
pàg. 5.
Fa bona pinta, oi? |
