|
“–D’això
se’n diu bramular, filla meva –va exclamar aleshores
el de dins–. I ves per on, aquest bramul teu potser
et resoldrà el problema, ja que deu haver posat en
guàrdia un ramat de llops que corre per aquests topants;
llops que, ara que hi penso, estan famolencs, amb moltes ganes
de menjar-se un animal tendre com tu. No seria estrany que
es presentessin aquí de seguida. Segur que a hores
d’ara ja deuen venir corrent. No cal dir-ho, ja sé
que ets una valenta i que un llop, o dos, o tres, no tenen
res a fer amb tu. Un parell de puntades de peu a cada un,
i llestos. Però vés amb compte; es tracta d’un
ramat sencer, deuen ser uns setze llops. Fes el que et sembli,
però jo me n’aniria. I corrent, de pressa, a
corre-cuita, o, per dir-ho en una paraula, rabent.
Què
deia, el Pesat? Què era, aquella història dels
llops? Llops? Llops famolencs? Setze llops? Per quins set
sous, setze llops? D’on sortien, tants llops? Una esgarrifança
em va recórrer l’esquena de cap a cap, però
vaig decidir mantenir-me ferma i al lloc on era. El meu orgull
de vaca no em deixava cap més sortida.”
|
