De tots els personatges que apareixen a Memòries d’una vaca n’hi ha un que mereix un capítol a part: el Pesat.

No m’estranya que la Mo, la vaca protagonista l’anomeni així, perquè no hi ha qui l’aguanti. Quin corcó! Quin malson! Us explico qui és el Pesat. D’entrada no és un personatge de carn i ossos: no és una persona, ni un animal. Tampoc no és una planta, ni un moble, ni un espàrrec. El Pesat és la veu interior de la Mo, una mena d’àngel de la guarda que l’aconsella i l’orienta en les diferents situacions de la vida. Quina paciència ha de tenir la Mo per conviure a diari amb aquest pesat! La Mo el voldria fer callar més d’una vegada, però el Pesat, res, va a la seva i deixa anar uns discursos soporífers! És una veu interior molt ben educada i utilitza un llenguatge molt culte... Un exemple: en comptes d’anomenar l’herba “herba” i la palla “palla”, de l’herba en diu “l’aliment saludable que la mare terra va crear per a les vaques”, i de la palla “l’aliment no saludable necessari per als casos en què el bo falta i declina”.

Ja us podeu imaginar quin suplici tenir un àngel de la guarda que parla així... i, és clar, els seus discursos s’allarguen una barbaritat. Bufa! Gairebé m’atreviria a afirmar que és més pesat que jo!