“»Jo hauria donat qualsevol cosa per poder veure què estava passant. Em sentia completament indefens, encofurnat allà dins a les fosques, xop de suor, sacsejat com un ninot. Els minuts es feien eterns. Intentava distreure’m, anar-me’n lluny amb el pensament, però era impossible: parava l’orella, mirava de desxifrar cada soroll, cada moviment. «Ara m’han pujat en un carretó», pensava. «Ara em duen cap al vaixell... Per què ens parem? Segur que els fan obrir el bagul... No, ja tornem a engegar. Això deu ser la passarel·la. Ens embarquen... Per què ens tornem a parar?» Així tota l’estona... Fins que vam arribar a la cabina i la Dora va donar els tres cops convinguts al bagul per indicar-me que tot havia anat bé.”

Els dimarts del senyor F., pàg. 67.