“–Vet aquí, doncs, que compareixeu vós, o Sant Jordi, o aquell cavaller formós, o qui fos, i tris-tras, tris-tras, txiqui-txaqui, txiqui-txaqui! Cop d’espasa va, cop d’espasa ve, txiqui-txaqui, txiqui-txaqui! La bèstia tot era regirar-se i bramular. Jo tot era agenollar-me i pregar. I vós tot era dir: «M’agradaria ser al davant de la bèstia, m’agradaria ser al darrere, m’agradaria ser al costat, m’agradaria ser al flanc!» I au, vinga desdoblar-vos i tornar-vos a desdoblar! Jo us juro, per ma fe de dona virtuosa, que mai no s’ha vist ni es veurà un combat com aquell. El més bell i fantàstic combat que mai hagi estat entre l’home i la bèstia! Oh! Quin esglai! Quina emoció! Encara tremolo tota només de pensar-hi...! Ai, que érem joves llavors! Fem-hi un traguinyol?”