“Els de la colla eren reunits a la plaça de la Pau, sota un gran plàtan que hi havia al bell mig. Aquell era el lloc de les reunions nocturnes de la colla. A la plaça dels Arbres, al vespre, hi havia poca llum; en canvi, al plàtan de la plaça de la Pau hi havia mitja dotzena de bombetes i s’hi veia força bé.
–Què? Què? –van preguntar tots, excitats, a la Teresa.
La noia començà a explicar:
–Doncs quan anava a casa a sopar, m’he trobat amb en Xesc, el noi de la senyora Cisa.
–Aquell tronat de les ulleres! –comentà en Pep Tronat, que també hi era.
–No està tan tronat com tu, però Déu n’hi do! –va fer la Teresa.
–Vinga, deixa’t de ximpleries i vés al gra! –s’impacientà en Cili.
–Doncs, veureu... Tot caminant hem sortit a parlar d’en Kenta...
–Ja has xerrat! –la tallà en Pau.
–Qui ha xerrat, cap d’ós? –protestà la noia.
–Calleu tots i deixeu que la Teresa s’expliqui! –va intervenir, impacient, en Cili.
–Ja sabeu que en Kenta s’està a dispesa a casa d’en Xesc –va continuar la noia–. Doncs, parlant amb el nano, d’en Kenta, que si tomba que si gira, tot d’un plegat en Xesc diu: «A aquest Kenta n’hi passa alguna!» «Vols dir», que jo faig, com aquell que baixa d’Arbeca. «Segur!», diu ell. «I què és el que li pot passar, a en Kenta?», pregunto jo, com si vingués de l’hort... I ara ve quan el maten!
–A qui maten? –preguntà, estranyat, en Dídac.”

La cinquena gràcia de Collpelat, pàg. 109.

Fa bona pinta, oi?