La plaça del diamant

La vida de Mercè Rodoreda està lligada als esdeveniments socials i polítics de la seva joventut. Va començar a escriure contes per a infants i les seves primeres novel·les a l'inici de la II República en diaris i revistes. De totes les novel·les d'aquesta època, només en reconeixeria com a pròpia Aloma (1938), perquè considerava que les altres pertanyien a una etapa de tempteig com a escriptora.

Amb la Guerra Civil Espanyola, va arribar l'exili a França, juntament amb molts altres intel·lectuals catalans, com la seva amiga Anna Murià, amb qui va mantenir una relació epistolar gràcies a la qual sabem moltes de les coses de l’autora.

La II Guerra Mundial va ser un altre dels esdeveniments que li tocà viure i que va endarrerir la seva progressió com a escriptora, tot i que continuava escrivint, i, fins i tot, guanyà uns Jocs Florals a l’exili. No fou fins al 1958 que pogué tornar a publicar. Ho feu amb Vint-i-dos contes (premi Víctor Català) al qual seguiren Jardí vora el mar (1959, premi Vida Nova el 1967), La plaça del Diamant (1962)...

Va viure a França i a Suïssa i, el 1979, retornà definitivament a Catalunya. L’any següent, el 1980, va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el primer concedit a una dona. Va fixar la seva residència a Romanyà de la Selva, on continuà la seva activitat literària fins a la seva mort, l’any 1983.

Joaquim Ruyra i Josep Carner; i el seu avi, que influí molt en la seva personalitat i en el seu catalanisme, li encomanà l’estima per Jacint Verdaguer i Bonaventura Carles Aribau. De fet, ella explica que va aprendre a llegir tot mirant els gravats dels primers versos de La Pàtria, que el seu avi havia fet esculpir a l’entrada de casa seva.