Guimerà no fou mai un revolucionari, però sí un apassionat i algú que arrossegà tota la vida la ferida dels seus orígens. Això el va fer molt sensible a les injustícies i al món dels marginats. Va néixer a Tenerife el 1845, on el seu pare havia marxat a fer negocis. La parella no s'havia casat i el noi va ser registrat com a fill de pares desconeguts. Aquest element autobiogràfic conjugat amb els principis romàntics definiran la nòmina d'herois que protagonitzen la producció teatral de l'autor.
La família tornà a Catalunya, els seus pares es van casar i s’instal·laren al Vendrell. Entre els 17 i els 25 anys, patí una greu crisi: s'enamorà de Maria Rubió, una noia del Vendrell que no el va correspondre. Aquest fet i la mort de la seva mare l'afectà profundament.
A Barcelona, un grup d’amics el va convidar als Jocs Florals de 1870; Guimerà en va quedar molt impressionat. Es decidí a escriure i a fer-ho en català. Amb només 32 anys, guanyà els tres premis dels Jocs Florals.
Guimerà se sentí atret pel teatre i va començar a escriure’n seguint el model més de moda: la tragèdia romàntica. Gal·la Placídia, la seva primera peça, es va estrenar el 1879. Després, Mar i cel, La filla del mar i Maria Rosa, drames de caire més realista.
El 1895 va ser escollit president de l’Ateneu Barcelonès i hi féu un discurs d’entrada en català que revolucionà l’ús de la llengua en els ambients culturals.
Per les mateixes dates, Guimerà va estrenar Terra baixa a Tortosa i a Barcelona el 1897, la fita més important del teatre català modern, la seva obra més representativa, una de les més representades i, sens dubte, l’obra més madura del seu autor.
Guimerà hi planteja l’antagonisme entre la terra alta i la terra baixa. La primera és una arcàdia, un paradís, que produeix homes purs i ingenus com el pastor Manelic. La terra baixa, en canvi, és el món real, el de la massa i la ciutat, una Babel corrompuda on els homes ja no se senten germans.

Imatge cedida pel Grup de Teatre de Roses