SEBASTIÀ (rient satisfet): Ja t'he atrapat! Mira-te-la, Mossèn, que em sortia a rebre! (La Marta retrocedeix. En Mossèn segueix irònic.)
MOSSÈN: Sí, prou!
MARTA: Manelic: no t'apartis!
SEBASTIÀ (que no ha comprès res): I més content que vinc, Marta! Perquè ja s'ha arreglat el meu casament, i aquest vespre mateix arriba el pare de la meva promesa a donar un cop d'ull per aquí.
MARTA (apart): Ai, Déu!
SEBASTIÀ (al Mossèn): Què té aquella?
MOSSÈN (rient): Pregunteu-l'hi.
MANELIC: Ja us ho diré; que me'n vaig amb la Marta.
SEBASTIÀ (corrent a ella furiós): Marta: què està dient aquest home! Contesta'm! Que em contestis!
MARTA: Sí, que ens en anem!
SEBASTIÀ: Marta! Marta! Que tu te'n vas amb ell! Ira de Déu! (Agafant-la per un braç i sacsejant-la.)
MANELIC (interposant-s'hi): Nostramo! Què feu, nostramo! Que és la Marta!
SEBASTIÀ (al Manelic): I tu què t'has pensat? Si jo d'això en disposo! Jo, jo en disposo!
MANELIC: És meva! És la meva dona!
SEBASTIÀ (rient irònic): Teva? Teva la Marta!
MARTA: Sí que ho sóc, sí!
SEBASTIÀ: Marta!
MARTA: Tot s'ha acabat, tot! (Agafant-se al Manelic.)
SEBASTIÀ: Mossèn: aquells que vinguen, i treu-me d'aquí a aquest home! (Mossèn va a la porta del porxo i crida a tothom.)